dissabte, 13 de maig de 2017

Avui, a les 21:30h, a l'Ateneu de Celrà el Cineclub 21 presenta la pel·lícula de Quim Paredes ‘El nostre llarg silenci’, un treball de ficció basat en l'experiència de Remei Oliva, una de les "mares d'Elna"

La mateixa Remei Oliva, que actualment té 98 anys, assistirà a la projecció a l'Ateneu de Celrà. 
Remei Oliva va ser una dels centenars de dones que van tenir els seus fills a la Maternitat d'Elna entre 1939 i 1944, després de passar pel camp d'Argelers de la Marenda. 
L'acte comptarà amb les intervencions de Quim Paredes, autor del film, i de l'escriptor Joan Solana, que s'encarregarà de la presentació de l'obra en el seu context històric. 


TRAMUNTANA VERMELLA MAIL 13/05/2017 
Celrà (Gironès).- 

L'Ateneu de Celrà estrena aquest vespre, a les 21:30h, ‘El nostre llarg silenci’, pel·lícula dirigida per Quim Paredes, basada en l'experiència de Remei Oliva i la seva família durant l'Exili de la Retirada de 1939 i els camps de concentració frabcesos del Rosselló. “És una obra de ficció que busca en el format i l'estètica l'expressivitat d'una vivència intensa, dura i que, en definitiva, va fer donar un tomb a la vida de la Remei. Ella va anar-se'n amb l'esperança de tornar aviat, però no va poder tornar”, avança el seu autor. Joan Solana presentarà l'acte i hi serà present Remei Oliva.
Avui, dissabte 13 de maig de 2017, a les 21:30h, a l'Ateneu de Celrà. El Cineclub 21 de Celrà presenta la pel·lícula de Quim Paredes ‘El nostre llarg silenci’, un treball de ficció basat en l'experiència de Remei Oliva, una de les "mares d'Elna". La mateixa Remei Oliva, que actualment té 98 anys, assistirà a la projecció a l'Ateneu de Celrà. L'acte comptarà amb les intervencions de Quim Paredes, autor del film, i de l'escriptor Joan Solana, que s'encarregarà de la presentació de l'obra en el seu context històric.
Remei Oliva va ser una dels centenars de dones que van tenir els seus fills a la Maternitat d'Elna entre 1939 i 1944, després de passar pel camp de concentració d'Argelers de la Marenda (Rosselló). La seva experiència està recollida al seu llibre de memòries «Èxode: Del camp d'Argelers a la Maternitat d'Elna». La seva història va cridar l'atenció del cineasta mentre estava fent un treball de recuperació de testimonis de persones que haguessin viscut la Guerra Civil.
Rodada en blanc i negre i sense diàlegs, la pel·lícula mostra el camí de l'exili, les dificultats viscudes i l'estada a la Maternitat d'Elna, que la mateixa protagonista ha qualificat de «paradís a l'infern», tot recordant la tasca humanitària d'Elisabeth Eidenbenz. Aquesta jove mestra suïssa de 26 anys va tenir la iniciativa de recollir dones embarassades dels camps de refugiats i portar-les al palauet dels afores d'Elna convertit en maternitat, on van néixer 597 criatures abans que els nazis el tanquessin, durant l'ocupació de França.
Us oferim a continuació un text de Quim Paredes sobre l'origen i el desenvolupament d'aquest projecte:
«El nostre llarg silenci», per Quim Paredes i Baulida 
«Va ser pels volts de 2004 que em va començar a preocupar la Guerra Civil, en tant que m'adonava que anàvem perdent els testimonis directes. Llavors em vaig plantejar de recollir les experiències que els nostres pares i avis van viure durant la guerra. Ja havia realitzat diversos reportatges sobre el tema, quan en Paco Viciana em va proposar d'il·lustrar amb imatges una simfonia que havia compost sobre l'exili republicà.
La intenció era fer una projecció senzilla mentre una orquestra interpretava la seva simfonia, però l'interès que em generava tot el que envolta la guerra em va fer plantejar un projecte més gran.
En els seus inicis, vaig voler reflectir el format de les imatges amb què se'ns ha explicat la guerra: fotografies en blanc i negre, sovint borroses. Així, basant-me en aquestes imatges, vaig voler 'filmar fotografies' però dotant-les de cert moviment. Tot això va servir per crear una estètica que es va mantenir en el film resultant. Com a anècdota, un fill meu em va comentar que en el seu llibre d'història hi havia una fotografia d'uns exiliats marxant cap a França. Em va dir: "aquell fotògraf t'ha copiat l'estil", referint-se al film. La fotografia era de Frank Kappa.
Però després de les primeres proves, havent llegit diversos llibres que també van ser font d'inspiració per a la música d'en Paco, vaig rellegir el llibre de la Remei Oliva, i el seu relat, tan planer, em va semblar molt cinematogràfic. Vaig comentar a en Paco que podríem mirar de trobar la Remei, que seria molt interessant poder parlar amb ella. Ella tenia 96 anys quan la vam visitar a casa seva, i poder parlar amb ella va ser definitiu per decidir-me a explicar, des de la ficció, la seva història.
Així, sense mitjans i amb la col·laboració d'amics i família, van reiniciar un llarg rodatge, intentant mantenir l'estètica inicial, i respectant la història de la Remei. Tot i la sensació positiva després de cada jornada de filmació, sempre em quedava la sensació que aquelles imatges podrien agradar o no, en general, però qui segur que no les sentiria com a seves seria la Remei: ella sap quines eren les imatges reals de la seva experiència. Però vaig tenir una gran sorpresa el dia que la Remei va veure les imatges acabades. Em va dir que havia sigut com un somni, que havia reviscut aquells moments. I va dir que fins i tot creia que s'assemblava a la noia protagonista, que és la meva filla.
El que presentem a l'Ateneu de Celrà és la versió cinematogràfica, sense la música d'en Paco, convertint aquella projecció en un film. I és una gran sort poder comptar amb la presència de la Remei: ella ha volgut ser-hi, és el més important. »   

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada