dissabte, 15 d’abril del 2017

MEMÒRIA PROLETÀRIA DEL NORD-EST: El 15 d'abril de 1978 mor a Marsella el periodista i militant anarcosindicalista Acracio Bartolomé Díaz

Acracio Bartolomé DíazEn el decurs de la Retirada de 1936 es va exiliar al Rosselló i va passar per diversos camps de concentració, com el d’Argelers de la Marenda. 
Durant el Congrés de París de 1945 es va alinear amb els sectors més possibilistes de CNT, com gairebé tots els militants asturians destacats, i va fer mítings commemoratius de la República espanyola d’abril de 1931, de caire aliancista, juntament  amb la UGT, a diverses poblacions, com ara Marsella, Carcassona, Perpinyà o altres poblacions, mentre també desenvolupava tasques periodístiques. 


Acracio Bartolomé Díaz: 
El 15 d'abril de 1978 mor a Marsella (Boques del Roine, Provença, Occitània) el periodista i militant anarcosindicalista Acracio Bartolomé Díaz. Havia nascut el desembre 1901 a Xijón (Astúries) en un família llibertària.
Des dels 11 anys va fer feina a la fàbrica de vidres «La Industria», al costat dels cenetistes Florencio Entrialgo i Bedriñana, i es va afiliar ben aviat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), aprofundint el seu pensament amb la lectura i les classes de l’anarquista Eleuterio Quintanilla (Gijón, 1886-Burdeus, 1965).
La seva tasca periodística sembla que va començar en Solidaridad Obrera de Gijón --signava els articles sota el pseudònim El hombre que ríe-- i entre 1917 i 1918 va patir la seva primera detenció, cosa que posteriorment serà freqüent. Va fer, no sense problemes, el servei militar a Gijón i va formar part d'una coral, que va haver d'abandonar després de negar-se a cantar davant el príncep d'Astúries.
El 21 de març de 1924 s’inicia a la francmaçoneria, a la qual també pertany Quitanilla, en la Lògia «Riego», núm. 2 del Gran Orient Espanyol (GOE), constituïda l’any 1923, arribat al grau de mestre l'octubre de 1927; va tenir una intensa activitat maçònica fins al 1930, deixant de participar amb tanta freqüència a partir de 1932 en les anomenades tingudes o reunions.
Durant la dictadura de Primo de Rivera va conspirar i es va veure obligat a exiliar-se a l’hexàgon francès després de la «Santjonada» de 1926.
A l’any 1927 es va afiliar a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), però sense participar en accions violentes.
Durant la República va dirigir importants publicacions confederals i llibertàries, com ara l'òrgan de la Confederació Regional de la CNT asturiana Solidaridad (1931-1933), amb José María Martínez i Segundo Blanco, i CNT de Gijón, fins a la caiguda d'Astúries en poder de l’exèrcit franquista. 
Va participar en gires propagandístiques a nivell d’Astúries--mítings a Mieres i La Felguera (Lagreo) en 1931, a Gijón l'agost de 1932, i a La Felguera en 1933-- i va ser redactor de CNT de Madrid. 
Va assumir les tesis trentistes i va signar el primer projecte de l'Aliança Obrera asturiana. 
El desembre de 1933 el periòdic Solidaridad va ser suspès i la plana major cenetista asturiana va ser empresonada. 
Des de la presó d'El Coto de Gijón, juntament amb altres companys llibertaris, es van manifestar partidaris de la formació, amb la Unió General del Treball (UGT) i altres forces polítiques i sindicals, de l'Aliança Obrera Revolucionària, embrió de la revolució d'octubre asturiana de 1934. Quan va fracassar aquesta, va ser novament empresonat a El Coutu (de Somiedo, Astúries), d'on va poder fugir amb altres companys el maig de 1935 i passar la frontera del Pirineu.
Amb el triomf del Front Popular el febrer de 1936 va retornar des de l’hexàgon francès a Astúries i representà la CNT asturiana en el Congrés de Saragossa de maig d’aquest any, on va defensar l'aliança obrera amb UGT tot exigint responsabilitats, i va fer d'orador en el míting de clausura.
Quan va començar la guerra va assumir la direcció del Comitè de Control de Premsa i d'Impremta dependent del Sindicat d'Arts Gràfiques de la CNT-AIT, que va confiscar i col·lectivitzar els tres periòdics de Xixón (La Premsa, El Noroeste i El Comercio), que reaparegueren el 26, 28 i 29 de juliol de 1936 respectivament. Des de les seves pàgines alliçonava els companys perquè acceptessin la militarització de les milícies proletàries. També va formar part del Comitè de l'Aliança CNT-UGT de Xixón.
El 28 de juny de 1937, com a representant del grup Orto de la FAI, va assistir a una reunió per parlar sobre la possible compatibilitat de pertànyer a la francmaçoneria i a la FAI al mateix temps, i en la qual va defensar l'ingrés d'anarquistes en la maçoneria ja que al seu parer aquesta «maneja els fils de la política internacional».
A partir de gener de 1937 va dirigir el periòdic CNT fins al 20 d'octubre de 1937 amb la caiguda de Xixón a mans de l'exèrcit feixista.
Després es va traslladar a Catalunya, on va dirigir CNT editada a Barcelona fins a la derrota de Catalunya el febrer de 1939 i al mateix temps va rebutjar ser el secretari de Propaganda del Comitè Peninsular de la FAI. 
En el decurs de la Retirada de 1936 es va exiliar al Rosselló i, després de passar per diversos camps de concentració, com el d’Argelers de la Marenda, durant l'ocupació nazi alemanya va fugir de París (Illa de França) i d'altres indrets, alhora que participava activament en la reconstrucció de la CNT i del moviment llibertari.
En relació a l’afiliació maçònica de Acracio Bartolomé i altres francmaçons cal esmentar el fet que el Consell del Gran Orient de França (GODF) xifrava en 2.000 el número de francmaçons procedents de la Retirada de Catalunya de febrer de 1939 junt amb les seves famílies que s’havien refugiat aquells dies i que necessitaven ajuda dels maçons francesos. En aquest sentit a finals de desembre de 1930 s’havia creat una comissió maçònica mixta franco-espanyola encarregada d’organitzar l’ajuda, que es concretà, entre altres activitats, en dos centres d’acollida, dirigits per maçons, a Auta-riba (Alta Garona, Migdia Pirineu, Occitània) i a Sent Bausèli de Pedoci (Erau, Occitània), que cada ú va acollir prop de 200 persones refugiades, essent els primers d’una sèrie de centres o albergs maçònics que s’anaren creant diversos indrets de l’hexàgon francès, como ara Marsella, Montalban (Tarn i Garona, Migdia Pirineu, Occitània), Clarmont d’Alvèrnia (Puèi Domat, Alvèrnia-Roine-Alps, Occitània), Bordeus (Gironda, Nova Aquitània, Occitània) o Lió (Alvèrnia-Roine-Alps, Occitània). El Consell del GODF reunit el 14 de febrer de 1939 acordà que era necessari que cada afiliat contribueixi amb una aportació mensual d’ajuda de 10 francs pels maçons espanyols refugiats. Maçons de Tolosa de Llenguadoc acudien a l’estació ferroviària de Matabuòu d’aquesta ciutat per intentar reconèixer mitjançant el signo maçònic de reconeixement refugiats francmaçons espanyols i les seves famílies, al baixar dels trens, i els acollien, portant-los als albergs d’Auta-riba i a Sent Bausèli de Pedoci, per esquivar els camps de concentració.
En un primer moment, la maçoneria de Perpinyà va acollir i va albergar prop de 1.100 persones refugiades, maçons procedents de la Retirada de Catalunya i els seus famílies, arribant el primer autobús de gent refugiada a la ciutat el 29 de gener de 1939 i el 6 de febrer ja s’havien allotjat 108 persones, que havien arribat procedents de la frontera del Portús Vallespir). Posteriorment foren a l’alberg de Sent Bausèli de Pedoci, que en el decurs de maig d’aquell any acollia 220 persones refugiades.
A l’Arxiu de Salanca hi ha un lligall titulat ‘Familia masónica española en París’, que aplega la documentació requisada per les tropes alemanyes durant l’ocupació de París el 1940 i enviada en diferents trameses a les autoritats franquistes. Comprèn la documentació de la denominada Comissió Representativa de la Família Maçònica Espanyola, organisme format pel GOE –obediència a la qual pertanyia Acracio Bartolomé-- i la Gran Lògia Espanyola (GLE) el maig de 1939, presidida pels dos grans mestres d’ambdues obediències maçòniques espanyoles, Lucio Martínez Gil i José Fernández Armengol. La Comissió es va establir a París, en el núm. 8 del carrer Puteaux. Les seves tasques se centraven en realitzar un cens complet dels maçons espanyols exiliats, promoure ajuda material, procurant una solució honorable, evacuant-los a altres estats o procurant la seva residència legal a l’Estat francès, obtenir protecció pels maçons i representar a la francmaçoneria espanyola, així com confortar espiritualment a tots els maçons espanyols, al mateix temps que se pretenia assentar definitivament les bases de la unitat maçònica espanyola. La financiació d’aquest organisme procedia fonamentalment dels comitès d’ajuda francesos i de donacions de maçons d’arreu del món, que expressaven d’aquesta forma la seva solidaritat. En juny de 1939, Juan Manuel Iniesta, antic gran mestre de la Regional del Centro i en aquests moments delegat del GOE en l’Argentina, va fer arribar al GODF 6.625 francs, procedents de la maçoneria de l’Uruguai, pel Comitè de Socors de la Comissió espanyola. Una de les labors més importants de la Comissió fou la gestió per a alliberar els maçons refugiats internats en els camps de concentració francesos, com ara Argelers de la Marenda, Gurs (Pirineu Atlàntic, Nova Aquitània, Occitània), Bram (Aude, Llenguadoc, Occitània) i Sant Cebrià de Rosselló, així com elaborar de certificats maçònics per a qui embarcava rumb a América. La Comissió en maig de 1939 xifrava en 529 els maçons refugiats que havien pogut sortir de l’internament en camps francesos, encara que n’hi havia de tancats 43 a Sant Cebrià de Rosselló, 135 a Bram, 150 a Argelers de la Marenda i 25 a  Montoliu (Aude, Llenguadoc, Occitània). La Comissió sol·licitava a la francmaçoneria francesa la seva pressió al Govern de la República francesa per a millorar les condicions de vida per a tothom en els camps de concentració i la llibertat dels refugiats maçons, mobilitzant especialment als francmaçons de Perpinyà i d’altres localitats de la Catalunya Nord.
El 18 d’octubre de 1939, el Secretariat de la Comissió, Alfredo Nistal envià al Comitè d’Ajuda de la francmaçoneria francesa una petició a fi d’efectuar unes diligències davant el Govern francès, ja que un total de 27 maçons espanyols i les seves famílies, internats al camp d’Argelers de la Marenda, no fossin retornats a la força a l’Espanya franquista. Aleshores, maçons francesos van contactar amb Louis Dubois, membre del Gabinet del Ministeri de l’Interior francès, donant-li a conèixer aquesta circumstancia i demanant-li que fes de mitjancer per evitar una expulsió que podia tenir funestes conseqüències.
Els refugis foren el pas previ per l’embarcament cap algun país d’Amèrica, o per a legalitzar la seva situació en l’Estat francès, però l’esclat de la Segona Guerra Mundial interimperialista frustrà motes de les esperances. En aquests primers mesos de l’exili, truncats la guerra a Europa, la francmaçoneria francesa va treballar de valent a fi d’aconseguir uns acords entre el Govern francès i el de la República espanyola en l’Exili, que facilitaren la sortida de refugiats a Mèxic, Cuba o Xile, així com el fet d’haver-hi una millora en les condicions d’internament per a  militares maçons de l’Exèrcit Popular de la República espanyola detinguts en els camps francesos de concentració. Es va ajudar uns centenars de francmaçons espanyols exiliats, inclòs els més de 300 refugiats en la demarcació d’Orà (Algèria) o al Protectorat francès del Marroc, i que foren ajudats per les lògies del Nord d’Àfrica auspiciades por les obediències maçòniques franceses. Es calcula en més d’un milió de francs d’aleshores la quantitat total de l’ajuda econòmica als maçons espanyols exiliats.
Acracio Bartolomé va assistir al Ple cenetista de Marsella de 1943 i va ser el primer secretari general de la CNT de Provença.
Un cop derrotats els exèrcits alemanys i celebrat el Congrés de París de 1945, es va alinear amb els sectors més possibilistes de CNT, com gairebé tots els militants asturians destacats, i va fer mítings commemoratius de la República espanyola d’abril de 1931, de caire aliancista, juntament  amb la UGT, a diverses poblacions, com ara Marsella, Carcassona (Aude, Llenguadoc, Occitània), Perpinyà (Rosselló) o altres poblacions, mentre també desenvolupava tasques periodístiques.
Es va instal·lar a Marsella, on a partir de 1945 va dirigir la revista Hoy, des d'on va defensar la subordinació del cenetisme de l'Exili al de l'Interior i la continuació de l'aliancisme amb UGT, tesis assumides pel Subcomitè Regional d'Astúries, Lleó i Palència.
Entre 1955 i 1957 va ser responsable d'Antena. I en 1964 i 1965 va encarregar-se de l'edició extraordinària de la publicació Asturias, a més de col·laborar contínuament en España Libre, portaveu dels cenetistes més possibilistes i col·laboradors amb els governs de la República a l’Exili. També va publicar articles en La Premsa i La Tierra.
És autor de l'obra dramàtica valleinclanesca Una ciudad que despierta i Vergüenza del mundo (1946). 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada