divendres, 28 d’abril de 2017

La memòria de la Retirada de 1939 reviu

Museu Memorial de l'Exili de la Jonquera (MUME).
Mentre el Museu Memorial de l'Exili de la Jonquera es consolida com a centre d'informació sobre l'èxode republicà de 1939, augmenta al Rosselló l'oferta d'espais que rememoren aquell episodi. 
Cotlliure és coneguda de manera especial perquè hi va morir i hi està enterrat el poeta Antonio Machado, però hi ha un altre escenari de l’exili, molt poc conegut. 
El Castell Reial, d’origen medieval, que sembla penjat sobre la mar, va servir de presó per a un miler de persones refugiades, les més significades políticament, especialment de la CNT-AIT, i també les que es considerà que “creaven problemes” als camps de concentració. 


 
TRAMUNTANA VERMELLA MAIL 28/04/2017 
La Jonquera (Albera, Alt Empordà).-  

Llegim al Diari de Girona un reportatge en que s’explica que un grup d’estudiants de tercer i quart d’ESO de l’IES Bajo Cinca de Fraga (Baix Cinca, la Franja de Ponent) visitaven el dimarts 21 de març al matí el Museu Memorial de l’Exili (MUME) de la Jonquera (Albera, Alt Empordà). L’activitat, programada pels departaments d’història, llengua i francès del centre educatiu de Fraga, formava part d’un viatge de tres dies que els portaria també al Rosselló a conèixer alguns dels indrets més significatius de l’exili arrel de la Retirada de febrer de 1939: hi visitarien Cotlliure,  on va morir i està enterrat el poeta Antonio Machado; Argelers de la Marenda, on es va instal·lar el primer camp de concentració per als refugiats, a la platja i en unes condicions molt precàries, i Elna, on va funcionar una maternitat que va atendre dones embarassades i mainada procedent dels camps de concentració del Rosselló.
Aquells joves de la comarca del Baix Cinca formen part dels prop de set mil estudiants que cada any visiten el MUME, que amb un total de 15.000 visitants anuals s’ha consolidat com el gran centre d’informació sobre l’èxode republicà a causa de la victòria militar franquista de 1939. I amb una dada significativa, segons apunta el seu director, Jordi Font: «La gran majoria dels visitants procedeixen de Catalunya i d’altres indrets de l’Estat espanyol, però hi ha una creixent afluència de persones franceses».  

INTERÈS CREIXENT PER LA RETIRADA DE 1939
De fet, dimarts 21 de març al matí també hi havia al MUME un grup de periodistes, bona part dels quals francesos, en un viatge també per diferents escenaris de l’exili organitzat per l’Agència de Desenvolupament Turístic del Pirineu Oriental. I  és que la Retirada de 1939, denominació que s’acostuma a utilitzar a ambdues bandes de  la frontera del Pirineu per referir-se a l’èxode de més de 300.000 persones després de la derrota republicana, el febrer del 1939, genera cada vegada més interès i les institucions intenten millorar-ne la informació i aconseguir que els diferents indrets que en conserven testimonis treballin en xarxa.
«Durant molt temps, el record de l’exili espanyol a França va ser només una memòria familiar o militant de les persones que el van viure i s’hi van quedar, però avui s’ha incorporat a la memòria col·lectiva», assegura l’historiador i periodista de Perpinyà (Rosselló) Grégory Tuban, que posa com a exemple d’aquesta afirmació que fins a la dècada de 1980 no es van publicar gaires llibres a l’Estat francès sobre aquell període, que fins a la dècada de 1990 no es van fer els primers actes de reconeixement dels exiliats, i que fins a la dècada de 2000 no es van començar a obrir els primers memorials per recordar-los.  
Tuban és precisament, amb Felip Solé, autor d’un llibre sobre el camp de concentració d’Argelers de la Marenda i d’altres treballs sobre l’exili republicà i sobre els camps francesos. Segons ell, «bona part dels exiliats que es van quedar a França i els seus fills el que volien era bastir una vida millor, integrar-se en la nova societat, i per això no tocaven el passat. Però la tercera generació, els néts, vol saber què va passar, i aquí estem». 

RUTA DE LA MEMÒRIA
En la línia del que explica Tuban, avui, i al marge de petits monuments que recorden els camps de concentració que hi va haver a Sant Cebrià de Rosselló i el Barcarès, la memòria d’aquell exili de desenes de milers de persones és preservada sobretot a Argelers de la Marenda, a Cotlliure, a Ribesaltes i a Elna, que formen part de la ruta «Els camins de la memòria», que volen difondre els responsables del Consell dels Pirineus Orientals. Una ruta que de fet comença al MUME de la Jonquera, una de les institucions que ja col·labora amb entitats franceses --de manera especial amb Argelers de la marenda-- i que també organitza visites a escenaris relacionats amb l’exili, al Principat de Catalunya i la Catalunya Nord. 

LA JONQUERA
Les preguntes que els periodistes francesos que el 21 de març visitaven el MUME feien al seu director, Jordi Font, evidencien que a l’hexàgon francès encara hi ha força desconeixement sobre l’exili republicà de 1939. Al cap i a la fi, es tracta d’una part de la història d’un altre país que es va creuar «accidentalment» amb la seva en un moment a més especialment delicat per a la República francesa, per la creixent amenaça nazi, que es traduiria uns mesos més tard en l’ocupació de l’Hexàgon per part de les tropes alemanys.
En aquelles circumstàncies, la irrupció de més de 300.000 exiliats republicans procedents del Principat de Catalunya a la comarca del Rosselló va generar una situació de col·lapse. «Obsessionats pel control» d’aquestes persones, com explica Tuban, les autoritats franceses van enviar la majoria de dones i nens (uns 150.000) a altres zones al nord del l’Hexàgon, mentre que els homes els confinaven majoritàriament a la platja d’Argelers de la Marenda, que va ser el primer camp de concentració per als exiliats --més endavant n’entrarien en servei d’altres camps i les famílies serien reagrupades--; inicialment només hi havia sorra i un tancat de filferro espinós, i en ple hivern i sense roba d’abric ni gairebé aliments les condicions de vida havien de ser terribles --no s’ha pogut determinar encara amb exactitud les morts que s’hi van produir--. Amb els dies s’hi aixecarien barraques i s’hi habilitarien uns mínims subministraments.
Al MUME de la Jonquera es parla, és clar, del camp d’Argelers de la Marenda, que va acollir unes 100.000 persones, però també dels altres camps que es van anar aixecant al Rosselló:   Ribesaltes, Sant Cebrià de Rosselló i el Barcarès. I també dels refugiats que un cop acabada la Guerra Civil van decidir tornat a l’Espanya franquista; dels que es van allistar a lluitar contra els nazis alemany; dels que van fugir a altres indrets del món, sobretot a Llatinoamèrica. El MUME organitza nombroses activitats entre les quals rutes per indrets assenyats de l’exili republicà. 

ARGELERS DE LA MARENDA

Memorial al Castell de Valmy d'Argelers de la Marenda.
Un d’aquests indrets és, per suposat, Argelers de la Marenda, una localitat turística, amb predomini del càmping, que veu multiplicats els seus 10.000 habitants habituals fins als 140.000 de l’estiu. Molts d’aquests turistes es banyen a la platja on el febrer del 1939 va ser confinat el gruix dels exiliats republicans que arribaven al Rosselló. Un monòlit a tocar la sorra de la platja, inaugurat el 1999, recorda aquelles 100.000 persones. Com ho fa el Memorial dedicat al camp que hi ha a tocar del castell de Valmy, a la part alta de la localitat. Un complet museu sobre l’exili republicà en general i sobre el camp en concret que l’Ajuntament té la intenció de traslladar en els propers mesos al centre de la localitat, a un espai on ja hi ha el  Centre d’Interpretació de l’Albera, entre d’altres serveis, perquè sigui més visitat, com explica Bernard Rieu, regidor a càrrec del patrimoni local.
Però no només aquest memorial, vetlla pel record dels exiliats a Argelers de la Marenda. Hi funciona de manera activa l’associació Fills i Filles de Republicans Espanyols i Infants de l’Èxode (FFREEE), que presideix Jacqueline Payrot, una dona entusiasta amb família originària de l’Alt Empordà i que organitza diferents activitats al llarg de l’any per rememorar l’exili. Tot i no viure a Argelers de Marenda, participa sempre que pot en aquesta actes Yvan Hurtado, fill d’Antonio Hurtado, que va combatre a la Guerra Civil tot i que ja vivia a l’Estat francès i que va retornar-hi després de la derrota republicana de 1939, i de María Ruiz, una militant del Partit Comunista d’Espanya que va arribar a ser condemnada a mort a l’Espanya franquista.  

COTLLIURE
La tomba de Machado a Cotlliure s'ha convertit en un lloc de peregrinació..
Aquesta localitat, una de les més turístiques i populars del Rosselló, és coneguda de manera especial perquè hi va morir i hi està enterrat el poeta Antonio Machado. Patia problemes respiratoris quan hi va arribar a finals de febrer del 1939, amb el gruix de l’exili republicà procedent del Principat de Catalunya, i hi va morir pocs dies després, el 22 de febrer del 1939, en una casa situada en un carrer que avui porta el seu nom. Molt a prop hi ha el cementiri on reposen les restes del poeta: la seva tomba s’ha convertit en un autèntic lloc de peregrinació i mai no hi falten flors, poemes, pedres i banderes republicanes tricolors.
Però a Cotlliure hi ha un altre escenari de l’exili, molt poc conegut. El Castell Reial, d’origen medieval, que sembla penjat sobre la mar, va servir de presó per a un miler de persones refugiades, les més significades políticament, especialment de la CNT-AIT, i també les que es considerà que “creaven problemes” als camps de concentració.
Patrick Medina, nét d’exiliats i guia del Castell, assegura que els refugiats que hi estaven reclosos havien de suportar unes condicions inhumanes: «Els tenien tancats en antigues galeries subterrànies de defensa, les xemeneies de les quals havien estat tapades amb pedres perquè no fugissin. D’aquesta manera, es trobaven en l’obscuritat més absoluta, i a més havien de patir l’enorme humitat que generava l’aigua de pluja filtrant-se entre les pedres i acumulant-se al terra». «Aquestes persones --afegeix-- només volien que arribés el matí de l’endemà perquè les traguessin d’allà i les portessin a fer treballs forçats; era ben bé l’aplicació del principi de deshumanització». També hi havia reclusos que es negaven a fer treballs forçats i eren tancats en habitacions de reduïdes dimensions en les quals havien de conviure fins a cinquanta persones: «S’han trobat a les parets inscripcions amb noms, frases i símbols, com peixos», explica Medina. 

FINS ARA, CAP D’AQUESTS ASPECTES ERA EXPLICAT
Fins ara, cap d’aquests aspectes s’explicaven en la visita al Castell de Cotlliure, però des de fa algunes setmanes s’hi ha obert una petita exposició dedicada a la Retirada de 1939, iniciativa del mateix Medina i de Grégory Tuban: «La idea és que l’exposició es consolidi i s’hi pugui quedar de manera definitiva, i a més que es pugui coordinar amb altres activitats relacionades amb l’exili que s’organitzen a Cotlliure, perquè ara, per exemple, no hi ha cap vincle entre el Castell i la tomba de Machado, quan en tenen...». 

RIBESALTES
A Ribesaltes hi ha una ampla plana assotada sovint per una tramuntana intensíssima, amb calor extrema a l’estiu i fred feridora a l’hivern. El Sahara del Sud, en diuen, i és en aquesta plana on les autoritats franceses van tenir confinades durant dècades milers i milers de persones de diferents nacionalitats: republicans espanyols, jueus europeus que fugien del nazisme, gitanos perseguits per les tropes del Tercer Reich, antifeixistes francesos i d’altres indrets, harkis (regulars de la guerra d’Algèria) amb les seves famílies, immigrants de procedències diverses... L’enorme camp de Ribesaltes va estar en servei --amb algunes interrupcions-- entre els anys 1939 i 2007, i el 2015 s’hi va inaugurar el museu Memorial que pretén, entre d’altres objectius, «transmetre i fer conèixer la història del que hi va passar», segons la seva directora, Agnès Sajaloli.
«El Memorial servirà per tornar la dignitat robada» als milers de persones refugiades que hi van passar-hi durant més de seixanta anys, declarava el llavors primer ministre francès, Manuel Valls, en l’acte d’inauguració, celebrat el 16 d’octubre de 2015.
El camp de Ribesaltes va entrar en servei el gener del 1941. Des de 1939 i 1940, les brigades de treballadors que van condicionar-lo (eren unes instal·lacions militars) estaven formades per refugiats republicans. Un cop enllestit, la major part de les persones que hi van ser tancades en els seus primers anys de funcionament van ser també republicans exiliats. I encara que les condicions de vida en aquest camp eren duríssimes, per les condicions climàtiques extremes, pitjor va ser el final que esperava a molts exiliats de la Guerra Civil: es calcula que entre 8.000 i 10.000 van ser portats al camp d’extermini nazi de Mauthausen i altres dels entorns a l’Alta Àustria.
El Memorial de Ribesaltes és el més espectacular de la zona, també perquè aquest camp té un llarg recorregut en la història de França: va ser usat durant la Segona Guerra Mundial, durant la Guerra d’Independència d’Algèria, va ser centre d’internament d’internament d’estrangers... De fet, va tenir una utilitat o una altra fins el 2007, quan les instal·lacions van ser abandonades i es va començar a deteriorar.
Fins que una mobilització ciutadana va reclamar a les autoritats que les preservessin pel seu paper en la història local. Christian Bourquin, antic president del Consell General del Pirineu Oriental, ja desaparegut, va ser qui va impulsar la recuperació del camp de Ribesaltes com a espai de memòria, com de fet va fer en altres indrets del Rosselló. El seu nom apareix de seguida quan es pregunta als responsables actuals del departament del Pirineu Oriental per la seva aposta per donar a conèixer millor «Els camins de la memòria». 

ELNA
Una exposició a l'interior de la Maternitat d'Elna recorda que van néixer gairebé 600 infants. 
TV3 estrenava fa uns dies el film ‘La llum d’Elna’, una producció pròpia inspirada en la història de la Maternitat d’Elna, una institució poc coneguda però que va exercir un paper determinant. Creada per la infermera suïssa Elisabeth Eidenbenz, que havia treballat en zona republicana durant la Guerra Civil, tenia com a objectiu ajudar les dones embarassades que hi havia als camps, perquè tinguessin els seus fills en les millors condicions possibles.
A la Maternitat hi van néixer prop de 600 nenes i nens, la majoria de pares catalans i espanyols refugiats però també d’altres nacionalitats (amb l’inici de la Segona Guerra Mundial, sobretot, hi van arribar molts refugiats jueus). I no només això: va proporcionar unes condicions de vida adequades tant a la mainada com a les seves mares.
Avui es conserva l’edifici xalet però sense vestigis de la Maternitat, perquè durant molts anys va ser un habitatge de propietat particular. Ara, en canvi, és de propietat municipal, s’hi ha instal·lat una incipient exposició que rememora la tasca d’Eldenbenz i les dones que l’ajudaven, i els seus responsables treballen per millorar-la.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada