dimarts, 25 d’abril de 2017

La Devesa, 40 anys després

La Devesa de Girona.
Hem recordat que fa quaranta anys vàrem escriure un polèmic article titulat «La Devesa, el desván de la ciudad», publicat el 04-11-1967, dins el setmanari Presència  









Lluís Bosch Martí  
(Escrit dedicat a Quim Torra) 

Davant del debat i polèmica que ha motivat l'extraordinari manifest de l'Associació de Veïns Devesa-Güell, hem recordat que fa quaranta anys vàrem escriure un polèmic article titulat «La Devesa, el desván de la ciudad», publicat el 4-11-1967, dins el setmanari Presència. Inspirats en aquest article tornarem a fer un passeig crític per tal de veure com es troba la Devesa en la seva vella i caòtica actualitat. Per molt que diguin la Sra. Alcaldessa i els senyors Nadal i Ponç Feliu que ha canviat, nosaltres la veiem abandonada com sempre. Ara, com en el 1967 tornem a convidar autoritats municipals --ara democràtiques, abans franquistes-- que ens acompanyin a fer un nou tomb pel parc.
Abans de passejar-nos, recordarem que va tenir lloc una exitosa xerrada amb el lema «Salvem la Devesa», nom d'una plataforma creada recentment. Va ser un interessant debat organitzat per la CUP, on vàrem poder rebre noves informacions sobre l'estat actual de la Devesa amb una bona síntesi d'introducció político-ecològica per part d'en Navarro, ex portaveu i ex cap de llista de la CUP per Girona, i lliçó d'història a càrrec de Pere Cornellà, amb una bona síntesi històrico-bibliogràfica de tot el que s'ha publicat sobre la Devesa. Molt encertat i crític va estar l'expresident de l'Associació de veïns, en Josep Plazas, que ens animà en la protesta i participació en futurs actes reivindicatius. Menció a part ens mereix el botànic i professor de la UdG Lluís Vilar, que en un estil acadèmic i provocatiu ens va expressar el seu pessimisme realista davant el desenvolupament postindustrial urbà i consumista de la societat capitalista.
«Salvem la Devesa», títol que vàrem crear un grup d'artistes gironins agrupats en la famosa ADAG dels anys 70, i que vàrem organitzar la primera mostra reivindicativa sobre el caòtic estat de la Devesa, que a hores d'ara roman abandonada igualment. I contestant al Sr. Ponç Feliu, al qual no li ha agradat l'esplèndid eslògan de «Salvem la Devesa» ens contesta tot retòric que la Devesa no s'ha de salvar perquè ja està salvada. Ell confon els arbres amb l'espai urbà que comprèn el parc. Durant la xerrada-debat ja dita, el Sr. Mongé, botànic responsable de la conservació dels plàtans de la Devesa, informa de la situació actual dels arbres. Va dir que hi havia uns 2.600 plàtans que tenen una alçada de 60 metres i que foren plantats el 1850. També va vaticinar que podrien viure 400 anys. I que a l'actualitat en moren o tallen 3-4 a l'any. El seu estat actual és òptim després d'haver eradicat les plagues dels anys 70.
Tornant a la confusió del Sr. Feliu, hem de reafirmar-nos dient-li que una cosa és la conservació dels plàtans i l'altra és salvar la Devesa en la seva totalitat com espai natural. Critiquem, però, els excessos d'edificacions i tot tipus de formigó que estan fent perillar per degradar l'entorn paisatgístic-ecològic i espaial. No negarem que la ciutat necessita noves instal·lacions i serveis, però han d'estar forçosament construïdes dins del que queda del cada dia més empetitit parc, ex parc natural i urbanitzat cada dia més? Totes aquestes tristes evidències ens fan sumar-nos al clam de la necessitat urgent que es posi en pràctica l'anunciat pla d'usos de la Devesa que reguli pam a pam tot el que hi ha i s'ha d'enderrocar o salvar dintre dels espais naturals de la Devesa.
Després d'aquesta llarga introducció crítica, anirem a passejar-nos per la Devesa amb la guia del nostre vell article «La Devesa, desván de la ciudad». El primer punt el titularem «La Devesa por montera», ahir com avui no hi ha cap planificació ni pla d'usos. Les coses que han desaparegut són l’escola de xofers i de cotxes particulars, i el garatge s'ha convertit en el gran pàrquing entre les ribes del Ter i l'Onyar. Diuen que era necessari per als turistes que venen en autocar o en cotxe per visitar el Barri Vell i també pels centenars de funcionaris que treballen en centres oficials administratius de la ciutat. Les velles fotos de Jordi Soler que il·lustraven el nostre article reflectien, com en l'actualitat, l'abandonament i brutícia. I molt més durant un hivern com el d'enguany, de sequera, la terra de les avingudes està resseca, polsosa, encara que és evident que no és culpa de l'Ajuntament que no plogui! I trepitjant la gran esplanada de les barraques de la Fira Cultural és un desert assolellat tot l'any, que no convida a fer una parada, sinó a passar el més ràpid possible. En aquest punt hem coincidit amb Quim Torra, qui ens ha dit la seva satisfacció per la dignitat d'en Quim Nadal en contestar-lo en temes de la Devesa: «de la impossibilitat de fer realitat el somni de molts gironins, el projecte de Llistosella i Montsalvatge i premiat pel MOPU l'any 1986, el llac on es reflectiria la Girona eterna... però no teníem diners» li venia a contestar Nadal. Quim, el Quim amic, no l'altre, em diu «em pensava que abans érem rics, ara tampoc». I jo li dic: «Potser no érem rics ni abans ni ara, en tot cas érem i som rucs!».
L'hotel-inform es troba en més males condicions que el 1967. Està com la majoria de les instal·lacions, en decadència i sense manteniment, pintura, etc. Desemboquem a la plaça de les botxes, on abans d'arribar-hi hi ha les petites pistes tronades i polsoses dels entranyables i pacients jugadors de l'esport netament gironí. En aquesta zona és on es troben els plàtans més grans i bonics, i on a l'estiu s'està més tranquil i fresc, a pesar dels seus bancs de pedra que són molt durs i incòmodes, però en companyia d'un bon llibre oblides les seves incomoditats. Entrem al jardí, que no és cap meravella quant a nombre de plantes, flors i animals, el millor són els ocells naturals i ignoro si han desaparegut la família de paons. De petits, el que més ens fascinava era anar a veure els peixos al brollador tronat d'ara. I de grans, anem a contemplar i meditar davant de la figura Noia de les trenes, del nostre admirat Fidel Aguilar, una de les escasses escultures que contenen els jardins. Ah! I de l'antic i tronat edifici-restaurant del Rosaleda, després de molts serveis municipals, darrerament hi ha una mena de centre cívic-bar, o lloc de reunió, on es poden reunir la nova Associació de veïns i de la plataforma Salvem la Devesa. No volem entrar ni criticar l'estat en què es troben els bancs, els fanals, els llums, els caos de les tanques, la varietat i els estrambòtics urinaris, i què dir dels grandiosos cables elèctrics d'alta tensió que estan penjats per tot arreu, on perilla qualsevol ocell que s'hi acosti, no oblidant la companyia dels petits búnquers elèctrics. I travessant el passeig de la Sardana direm el que l'Ajuntament ha enderrocat: les antigues instal·lacions militars de l'hípica, restituïts en espais verds, les velles pistes del GEiEG, antic camp de Mart, una part zona verda, l'altra polsosa zona de pàrquing. A la part del darrere on hi havia la enderrocada discoteca Piscis i pistes d'hoquei serà on diuen la zona esportiva que empalmarà amb l'estadi de la Joventut, una zona de picnic i la desaparició del pavellonet de tir olímpic i d'un estrany nou vermellós casalot d'oficines que ignorem el seu servei. Potser fa de recaptació d'impostos dels depauperats marxants dels mercats de les ribes del Ter! I com que no hi són, els dies que no té lloc el mercat, és el pàrquing idoni per als assidus usuaris del Pavelló Firal i de l'Auditori-Palau de Congressos. I com els meus amics gironins, lírics del paradís perdut, ara seguirem el passeig, abandonant al sociòleg crític dels defectes i retrobarem a l'artista, al pintor enamorat de la Devesa, com a totalitat, paisatge al llarg de totes les estacions, tant si ens passegem solitaris o acompanyats, quan no veiem tot el caos, l'abandonament que acabem de descriure, sinó la grandiositat tel·lúrica dels 2.600 plàtans. I és que la Devesa amb la seva arbrada, al llarg de l'any s'hi troben tots els colors de l'arc de Sant Martí, dels verds, grocs, ocres, taronges i marrons, de primaveres i tardors és quan estan més vius i esclaten i què dir passejar-s'hi els dies de pluja d'hivern. I dins de les moltes impressions viscudes a la Devesa, acompanyat d'algunes de les meves estimades... Sempre recordarem el matí del Dia del Pilar, que havia estat plovent tota la nit. L'endemà m'havia de trobar amb ella i el seu gos. Tota la Devesa degotava, estava fresca i humida. Vaig sentit la visió panteista del filòsof Spinoza, l'amor al Déu natura, com absolut.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada