Hem
recordat que fa quaranta anys vàrem escriure un polèmic article titulat
«La Devesa, el desván de la ciudad», publicat el 04-11-1967, dins el
setmanari Presència
Lluís Bosch Martí
(Escrit dedicat a Quim Torra)
Davant
del debat i polèmica que ha motivat l'extraordinari manifest de
l'Associació de Veïns Devesa-Güell, hem recordat que fa quaranta anys
vàrem escriure un polèmic article titulat «La Devesa, el desván de la
ciudad», publicat el 4-11-1967, dins el setmanari Presència. Inspirats
en aquest article tornarem a fer un passeig crític per tal de veure com
es troba la Devesa en la seva vella i caòtica actualitat. Per molt que
diguin la Sra. Alcaldessa i els senyors Nadal i Ponç Feliu que ha
canviat, nosaltres la veiem abandonada com sempre. Ara, com en el 1967
tornem a convidar autoritats municipals --ara democràtiques, abans
franquistes-- que ens acompanyin a fer un nou tomb pel parc.
Abans
de passejar-nos, recordarem que va tenir lloc una exitosa xerrada amb
el lema «Salvem la Devesa», nom d'una plataforma creada recentment. Va
ser un interessant debat organitzat per la CUP, on vàrem poder rebre
noves informacions sobre l'estat actual de la Devesa amb una bona
síntesi d'introducció político-ecològica per part d'en Navarro, ex
portaveu i ex cap de llista de la CUP per Girona, i lliçó d'història a
càrrec de Pere Cornellà, amb una bona síntesi històrico-bibliogràfica de
tot el que s'ha publicat sobre la Devesa. Molt encertat i crític va
estar l'expresident de l'Associació de veïns, en Josep Plazas, que ens
animà en la protesta i participació en futurs actes reivindicatius.
Menció a part ens mereix el botànic i professor de la UdG Lluís Vilar,
que en un estil acadèmic i provocatiu ens va expressar el seu pessimisme
realista davant el desenvolupament postindustrial urbà i consumista de
la societat capitalista.
«Salvem
la Devesa», títol que vàrem crear un grup d'artistes gironins agrupats
en la famosa ADAG dels anys 70, i que vàrem organitzar la primera mostra
reivindicativa sobre el caòtic estat de la Devesa, que a hores d'ara
roman abandonada igualment. I contestant al Sr. Ponç Feliu, al qual no
li ha agradat l'esplèndid eslògan de «Salvem la Devesa» ens contesta tot
retòric que la Devesa no s'ha de salvar perquè ja està salvada. Ell
confon els arbres amb l'espai urbà que comprèn el parc. Durant la
xerrada-debat ja dita, el Sr. Mongé, botànic responsable de la
conservació dels plàtans de la Devesa, informa de la situació actual
dels arbres. Va dir que hi havia uns 2.600 plàtans que tenen una alçada
de 60 metres i que foren plantats el 1850. També va vaticinar que
podrien viure 400 anys. I que a l'actualitat en moren o tallen 3-4 a
l'any. El seu estat actual és òptim després d'haver eradicat les plagues
dels anys 70.
Tornant
a la confusió del Sr. Feliu, hem de reafirmar-nos dient-li que una cosa
és la conservació dels plàtans i l'altra és salvar la Devesa en la seva
totalitat com espai natural. Critiquem, però, els excessos
d'edificacions i tot tipus de formigó que estan fent perillar per
degradar l'entorn paisatgístic-ecològic i espaial. No negarem que la
ciutat necessita noves instal·lacions i serveis, però han d'estar
forçosament construïdes dins del que queda del cada dia més empetitit
parc, ex parc natural i urbanitzat cada dia més? Totes aquestes tristes
evidències ens fan sumar-nos al clam de la necessitat urgent que es posi
en pràctica l'anunciat pla d'usos de la Devesa que reguli pam a pam tot
el que hi ha i s'ha d'enderrocar o salvar dintre dels espais naturals
de la Devesa.
Després
d'aquesta llarga introducció crítica, anirem a passejar-nos per la
Devesa amb la guia del nostre vell article «La Devesa, desván de la
ciudad». El primer punt el titularem «La Devesa por montera», ahir com
avui no hi ha cap planificació ni pla d'usos. Les coses que han
desaparegut són l’escola de xofers i de cotxes particulars, i el garatge
s'ha convertit en el gran pàrquing entre les ribes del Ter i l'Onyar.
Diuen que era necessari per als turistes que venen en autocar o en cotxe
per visitar el Barri Vell i també pels centenars de funcionaris que
treballen en centres oficials administratius de la ciutat. Les velles
fotos de Jordi Soler que il·lustraven el nostre article reflectien, com
en l'actualitat, l'abandonament i brutícia. I molt més durant un hivern
com el d'enguany, de sequera, la terra de les avingudes està resseca,
polsosa, encara que és evident que no és culpa de l'Ajuntament que no
plogui! I trepitjant la gran esplanada de les barraques de la Fira
Cultural és un desert assolellat tot l'any, que no convida a fer una
parada, sinó a passar el més ràpid possible. En aquest punt hem
coincidit amb Quim Torra, qui ens ha dit la seva satisfacció per la
dignitat d'en Quim Nadal en contestar-lo en temes de la Devesa: «de la
impossibilitat de fer realitat el somni de molts gironins, el projecte
de Llistosella i Montsalvatge i premiat pel MOPU l'any 1986, el llac on
es reflectiria la Girona eterna... però no teníem diners» li venia a
contestar Nadal. Quim, el Quim amic, no l'altre, em diu «em pensava que
abans érem rics, ara tampoc». I jo li dic: «Potser no érem rics ni abans
ni ara, en tot cas érem i som rucs!».
L'hotel-inform
es troba en més males condicions que el 1967. Està com la majoria de
les instal·lacions, en decadència i sense manteniment, pintura, etc.
Desemboquem a la plaça de les botxes, on abans d'arribar-hi hi ha les
petites pistes tronades i polsoses dels entranyables i pacients jugadors
de l'esport netament gironí. En aquesta zona és on es troben els
plàtans més grans i bonics, i on a l'estiu s'està més tranquil i fresc, a
pesar dels seus bancs de pedra que són molt durs i incòmodes, però en
companyia d'un bon llibre oblides les seves incomoditats. Entrem al
jardí, que no és cap meravella quant a nombre de plantes, flors i
animals, el millor són els ocells naturals i ignoro si han desaparegut
la família de paons. De petits, el que més ens fascinava era anar a
veure els peixos al brollador tronat d'ara. I de grans, anem a
contemplar i meditar davant de la figura Noia de les trenes, del nostre
admirat Fidel Aguilar, una de les escasses escultures que contenen els
jardins. Ah! I de l'antic i tronat edifici-restaurant del Rosaleda,
després de molts serveis municipals, darrerament hi ha una mena de
centre cívic-bar, o lloc de reunió, on es poden reunir la nova
Associació de veïns i de la plataforma Salvem la Devesa. No volem entrar
ni criticar l'estat en què es troben els bancs, els fanals, els llums,
els caos de les tanques, la varietat i els estrambòtics urinaris, i què
dir dels grandiosos cables elèctrics d'alta tensió que estan penjats per
tot arreu, on perilla qualsevol ocell que s'hi acosti, no oblidant la
companyia dels petits búnquers elèctrics. I travessant el passeig de la
Sardana direm el que l'Ajuntament ha enderrocat: les antigues
instal·lacions militars de l'hípica, restituïts en espais verds, les
velles pistes del GEiEG, antic camp de Mart, una part zona verda,
l'altra polsosa zona de pàrquing. A la part del darrere on hi havia la
enderrocada discoteca Piscis i pistes d'hoquei serà on diuen la zona
esportiva que empalmarà amb l'estadi de la Joventut, una zona de picnic i
la desaparició del pavellonet de tir olímpic i d'un estrany nou
vermellós casalot d'oficines que ignorem el seu servei. Potser fa de
recaptació d'impostos dels depauperats marxants dels mercats de les
ribes del Ter! I com que no hi són, els dies que no té lloc el mercat,
és el pàrquing idoni per als assidus usuaris del Pavelló Firal i de
l'Auditori-Palau de Congressos. I com els meus amics gironins, lírics
del paradís perdut, ara seguirem el passeig, abandonant al sociòleg
crític dels defectes i retrobarem a l'artista, al pintor enamorat de la
Devesa, com a totalitat, paisatge al llarg de totes les estacions, tant
si ens passegem solitaris o acompanyats, quan no veiem tot el caos,
l'abandonament que acabem de descriure, sinó la grandiositat tel·lúrica
dels 2.600 plàtans. I és que la Devesa amb la seva arbrada, al llarg de
l'any s'hi troben tots els colors de l'arc de Sant Martí, dels verds,
grocs, ocres, taronges i marrons, de primaveres i tardors és quan estan
més vius i esclaten i què dir passejar-s'hi els dies de pluja d'hivern. I
dins de les moltes impressions viscudes a la Devesa, acompanyat
d'algunes de les meves estimades... Sempre recordarem el matí del Dia
del Pilar, que havia estat plovent tota la nit. L'endemà m'havia de
trobar amb ella i el seu gos. Tota la Devesa degotava, estava fresca i
humida. Vaig sentit la visió panteista del filòsof Spinoza, l'amor al
Déu natura, com absolut.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada