De
proclamacions de la república catalana n’hi ha hagut diverses al llarg
del temps, nogensmenys que cinc pel cap baix. Sense comptar els moments
en què s’ha viscut com una república sense ésser-ne
[Barcelona (República Catalana) 19/04/2017]
L’AMIC DEL POBLE
De
proclamacions de la república catalana n’hi ha hagut diverses al llarg
del temps, nogensmenys que cinc pel cap baix. Sense comptar els moments
en què s’ha viscut com una república sense ésser-ne.
La
República efímera. La història porta paradoxes com el fet que un poble
que ha demostrat un esperit republicà subjacent, poques vegades ha
viscut sota aquest règim, i això malgrat que, com s’ha dit, la república
ha estat proclamada diverses vegades, però sempre ha estat efímera.
Primerament
es pot esmentar el període 1460-1472 durant l’enfrontament
polític-militar entre les institucions del país i la monarquia en la
persona del rei Joan II Sense Fe. Durant aquest període l’Estat
formalment continuava sent una monarquia, reduïda al Principat de
Catalunya, però venia a ser com una república patrícia, oligàrquica, com
les ciutats estat italianes contemporànies. La Concòrdia de Vilafranca i
la creació del Consell Representant lo Principat de Catalunya, així ens
ho permetrien entendre.
Segonament
tenim la República promoguda per Pau Claris el 1641. En el context de
la guerra europea dels Trenta Anys i de l’enfrontament del país contra
la monarquia hispànica dels Habsburg, la Junta de Braços, màxim òrgan
polític-constitucional català, destronà el rei i proclamà la república
el 16 de gener de 1641, per tot seguit, el 23 de gener, oferir la corona
al rei Lluís XIII de França. Fins que aquest no en formalitzà
l’acceptació al setembre del mateix any, jurídicament el Principat
s’institucionalitzà com una república. Més aviat serví com una període
de transició entre dues monarquies.
1713-1714.
Ja a les Corts catalanes de 1702 els lacais del rei Felip IV es
queixaven que els catalans eren més repúblics que les veritables
repúbliques. Perquè el poder del rei estava tan limitat (relativament)
per les Corts que una monarquia de sentit absolutista no ho podia
suportar.
Al
1712, l’ambaixador de l’imperi Alemany durant la conferència de pau
d’Utrecht, vist que no podia mantenir tots els regnes de la corona
d’Aragó, parlà de fer una república només catalana.
Després
de la marxa dels reis, i signada la Pau d’Utrecht-Radstadt, Catalunya
en la pràctica funcionà com una república durant els anys 1713 i 1714.
1793.
Durant la Guerra Gran, al 1793, els revolucionaris francesos proposaren
crear una república agermanada amb la francesa, a l’estil de les altres
repúbliques clients que s’havien anat creant.
1810-1812.
República sota protecció de l’emperador Napoleó. No va ser res més que
un pas previ a l’annexió a França entre el 1812-1814. S’ha de remarcar
que al germà de Napoleó, Josep I rei d’Espanya no li féu gens de gràcia.
1873.
En el marc de la Primera República espanyola, el 9 de març de 1873, la
Diputació de Barcelona proclamà l’Estat Català dintre de la Federació
Espanyola, promoguda pel diputat Baldomer Lostau i Prats, qui en seria
designat president provisional, cosa que va comptar amb el suport
entusiasta de M. A. Bakunin des de l’Aliança Democràtic Socialista i el
conjunt socialista llibertari de caire revolucionari internacional. En
canvi, el president de la República Espanyola, el català Estanislau
Figueras, i el cap del partit federal, Pi i Margall (que F. Engels
considerable un “veritable socialista”), s’hi oposaren, i després de
prometre que dissoldrien l’Exèrcit espanyol al Principat Catalunya,
aconseguiren que la Diputació de Barcelona en desconvoqués la
proclamació.
El
govern republicà de Madrid frenà l’estat federal català amb l’argument
que la República federal espanyola s’havia de fer ben feta, des del
Govern central, per les Corts de Madrid, per a tot Espanya. De
federalistes, només els catalans ho eren.
1931
República Catalana. El més gran èxit. Encara que temporal. Durà menys
que la república de Pau Clarís però de més conseqüències, perquè és
recent, contemporània, i la primera és massa allunyada en el temps.
1934
Estat Català. No té formulació de república. És un estat federal. No
era separatista. Però, és clar, després del fracàs, i davant del
tribunal, els acusats, el president Companys i el seu govern, van fer
servir com a argument de defensa el fet que no volien separar-se.
3a
República: la del 14 d’abril. Uns anys abans, durant la realització de
l’Assemblea Constituent del Separatisme Català, tinguda a l’Havana
(Cuba), s’aprovà la Constitució Provisional de la República Catalana, el
2 d’octubre de 1928. Fou redactada de manera personal pel prohom i
polític català de Cuba Josep Conangla i Fontanilles. En el seu Article 1
estableix el següent: “El poble de Catalunya, en exercici del dret
immanent que li correspon, de donar-se per voluntat pròpia i sense
ingerències estranyes la seva organització política, es constitueix en
Estat independent i sobirà, i adopta, com a forma de govern, la
República tècnico-democràtica representativa”. A causa que Macià l’abril
de 1931 va desconvocar la República, aquesta constitució mai no entrà
en vigor.
El
coronel Macià havia deixar ben clar que els catalans exercien el seu
dret d’autodeterminació, heus ací el que deia en el ban de proclamació
el 14 d’abril de 1931: “Interpretant el sentiment i els anhels del poble
que ens acaba de donar el seu sufragi, proclamo la República Catalana
com Estat integrant de la Federació ibèrica”. Tenim aquí primer de tot,
la legitimitat democràtica, juntament amb la legalitat, car com a
resultat electoral els vencedors implementaren immediatament el seu
programa. Com ja se sap, les eleccions del 12 d’abril de 1931 eren
municipals, però els partidaris de la ruptura li atorgaren caràcter
plebiscitari. Aquest relat de les esquerres desarmà els partits
monàrquics i de dretes. En conèixer-se els resultats, victòria dels
republicans a les grans ciutats, on el vot no estava condicionat pel
caciquisme, els partidaris de la República la volgueren instaurar
immediatament. Era un mandat imperatiu.
Segonament,
la proclamació de Macià responia a la ideologia del Federalisme, és a
dir, el poble català sobiranament s’autoproclamava estat republicà i
proposava federar-se amb Espanya, en un pacte entre iguals, com diria
P.-J. Proudhon al segle XIX. L’any anterior a la República d’Abril, els
partits d’oposició es trobaren a Donostia (Guipúscoa, País Basc, Euskal
Herria) i arribaren a un acord polític per a instaurar la República i
satisfer les demandes catalanes, el Pacte de Sant Sebastià, però com que
no se n’aixecà acta oficial, fou interpretat de manera diferent pels
catalans i espanyols.
Macià
immediatament després de la proclamació de la República Catalana, va
començar a exercir el poder fent nomenaments i destitucions, públicament
i sense contradiccions. Va ser acceptat per les autoritats de l’antic
règim.
La
proclamació de la República catalana es féu abans que es proclamés la
República espanyola. El Govern provisional espanyol es trobà amb els
fets acomplerts. Esverat, envià una delegació de tres ministres a
dialogar amb el Govern català tres dies després, per mirar de frenar-lo.
Davant la promesa que les noves Corts espanyoles ratificarien un
estatut que es dotés Catalunya, el Govern català s’avingué a desconvocar
la República Catalana i canviar-li el nom per Generalitat de Catalunya.
No
va ser un mer canvi de nom, com encertadament constatà Antoni Rovira i
Virgili, en l’article «Qüestió de noms», publicat a La Nau, el 18
d’abril. Canviant el nom també es canvià la naturalesa de la institució.
Que això va ser així, ho prova el fet que el mateix Macià va afirmar
que era el moment més trist de la seva vida.
Malgrat
el dictamen la Generalitat de Catalunya i la República Espanyola,
encomanat al prestigiós jurista Francesc de Paula Maspons i Anglasell,
el 1932, no es pogué amagar que la Generalitat era un òrgan subaltern.
La tesi de Maspons i Anglasell és en essència, que la proclamació de la
República Catalana el 14 d’abril pel president Francesc Macià confirma
els atributs d’Estat del poder públic català, de manera que les
relacions entre la República Catalana i la República Espanyola s’ajusta a
la idea d’un pacte entre entitats sobiranes. Entre dos estats en peu
d’igualtat. Un pacte federalista, de caire proudhonià.
L’Estatut
de Núria. Complint el que s’havia acordat el 17 d’abril de 1931 amb el
Govern espanyol, hom nomenà una comissió presidida per Jaume Carner per
redactar un estatut que establís la relació entre Catalunya i la
República Espanyola, que es reuní al Santuari de la Vall de Núria
(Queralbs, Ripollès). Ràpidament s’enllestí, es posà a votació dels
ajuntaments catalans, essent aprovat pel 99%, i fou convocat el cos
electoral català per votar-lo en referèndum vinculant el 2 d’agost del
1931. La participació fou del 75 % i el resultat 99% a favor. El
president Macià va tenir un especial interès que simultàniament es
recollissin signatures de les dones perquè aquestes encara no tenien el
dret de vot: el resultat 100% a favor. Aquest referèndum és el més
semblant a un referèndum d’autodeterminació que mai s’hagi tingut a
Catalunya, perquè lliurement el poble català va votar a favor d’un text
sobiranista i autodeterminista, però federal.
L’estatut
va ser redactat i votat abans que entrés en vigor la Constitució de la
República Espanyola. Aleshores, l’Estatut va ser presentat a les Corts
espanyoles, però en comptes que aquestes merament el sancionessin com
havien entès els catalans, va ser retallat, en un acte polític que es
podia considerar una estafa als acords del 17 d’abril de 1931. La
República Espanyola va rebutjar declarar-se federal, per molt comuna que
fos, s’autoproclamà «integral», per no voler-ne dir unitària.
Significació
i valor històric de la proclamació del 14 d’abril de 1931. La República
Catalana va ser un acte de sobirania del poble català. Una ruptura, una
veritable revolució jurídica. Un fet revolucionari que trencà amb
l’ordenament anterior i funda una nova realitat jurídica. Tanmateix, no
deixava de ser una Restauració o recuperació del que existia abans de
1714, ja que en paraules de Maspons i Anglasell, va retornar a Catalunya
la categoria d’Estat. «Catalunya
va ser un Estat amb plena sobirania fins a 1714; i aleshores no en va
perdre l’exercici perquè reconegués la seva submissió a una superior
autoritat de l’espanyol, sinó per un acte de força unilateral que aquell
li va imposar per la violència...el fet que la violència s’hagi
produït, justifica el dret a emancipar-se de l’Estat invasor, per temps
que duri la dominació».
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada