divendres, 28 d’abril de 2017

"1r de Maig Contra la por i l’explotació: suport mútu i autogestió". La CNT-Catalunya crida a la participació als actes i a la manifestació de la tarda a Barcelona

http://www.nodo50.org/cntcatalunya/images/stories/cartel%20b%201%20maig%20cnt%20catalunya%202017.jpg
De les 11’30 h fins a les 18 h: TROBADA ANARCOSINDICALISTA I LLIBERTÀRIA (MACBA – Plaça dels Àngels). 
A les 18h. MANIFESTACIÓ LLIBERTÀRIA (Rambla
del Raval – C/ Hospital). 



 




 
11’30 horas: TROBADA ANARCOSINDICALISTA I LLIBERTÀRIA (MACBA – Plaça dels Àngels)
Intervencions: CNT – Assamblea del Raval – Proyecto Esperanza (Ruymán-FACG) – AZADI Plataforma de Solidaridad con el Pueblo Kurdo - Adherentes a la Sexta de Barcelona – Comité Solidaridad con Leonard Peltier - Te Kedas Donde Kieras – Campanya Colze a Colze – Solidaritat Rebel – Papeles sin Contrato – Sindihogar,…
Poesía: Biolentos
Cantautors/es: Petaluda en Elm Street, Niko Nakuta, Juanito Pikete
Espai infantil
Tenderols
14’00 hores: Dinar vegà i mixt (preus populars)
18’00 hores: Anirem a la MANIFESTACIÓ LLIBERTÂRIA (Rambla del Raval – C/ Hospital)
  
En els dos últims segles, i degut al desenvolupament  industrial, la població fou abandonada al camp, van créixer les ciutats i es produir un gran augment de la classe treballadora lligada a les fàbriques i a la industria. La lluita de classes, la implantació dels sindicats, l’avarícia dels patrons i la podridura de la classe política provocà milers de conflictes laborals. Ni els pitjors dictadors, ni els més consumats militars feixistes, ni l’església carca i retrògrada van poder amb un poble brau que sempre plantà cara a tot intent d’esclavisme i aniquilació. Fins i tot en temps molt durs, com els anys del pistolerisme, la classe obrera va fer front a la avarícia empresarial i a la repressió estatal. Es necessària aquesta  breu introducció per explicar els moments actuals.

Amb estudis sociològics i tècniques de neteja de cervell en massa, el capital sap perfectament quin és el millor moment per donar la volta de femella que posi a la classe treballadora potes amunt, sense cap tipus de contestació. El que els empresaris denominen crisi, no és ni més ni menys què un intent de establir un nou marc de relacions laborals on una part important de la població passarà a tindre treballs precaris, sent necessaris tres o quatre per poder subsistir. La resta veuran una disminució d’un 20% o un 30 % dels seus salaris per que al crit de “que ve el llop” acceptaran de forma mansa aquestes rebaixes. I encara contents, per que veuen com una capa important de la població ha caigut en el llim de l’atur, els desnonaments i la desesperació.
Aquest mateix poble que en altres temps aconseguí millores socials, primer s’han menjat els seus estalvis, després els dels seus pares i finalment ha caigut en mans d’esglésies, parròquies o Càritas, on acudeixen sense cap modèstia a pidolar el seu suport. Les vivendes adossades i els pisos comprats en època de vaques grasses es quedaren pel camí, han tornat a les mans dels especuladors, que els van enganyar mitjançant la concessió d’hipoteques que era impossible que ningú amb dos dits de front pogués afrontar. De cop s’acabaren els crèdits, tornada a casa dels pares –en alguns casos d’avis– i a viure de la miserable pensió dels seus majors. Massa sofriment per tan escassa protesta. I és que en alguns sectors la capacitat de lluita i rebel·lia va morir en la seva joventut, mentre que en d’altres molts, acostumats a un món fàcil, a tindre-ho quasi tot, sense aportar quasi rés, mai va existir.
Altre part de la joventut està preparada intel·lectualment, però segueix sense saber el què és la lluita. Després de dues carreres i tres o quatre màsters, després de comprovar que aquí el seu futur era fregar plats i servir a las terrasses als turistes, han agafat les de Villadiego i han sortit xiulant cap Europa a països com a França, Anglaterra o Alemanya. Allà, en molts casos també estan fregant plats, però cobren molt més que aquí.
En un país on la principal industria és el turisme –es parla de 70 milions de visitants l’any– algú tenia que ocupar els sectors que ha anat abandonant la població autòctona. La població llatina ha ocupat el sector dels cambrers i les habitacions d’hotel, deixant per a la població subsahariana, magrebí el sector del camp i els hivernacles. En dos o tres anys ha tingut lloc “la turmenta perfecta” pels empresaris hotelers espanyols. El terrorisme islamista –que ha colpejat destins com Tunísia, Egipte, Turquia– i l’escassetat de conflictes a Espanya han fet que el turisme de platja europeu inundés les costes de la península i les illes. Com a conseqüència, les denominades “kelis” han passat de tindre que fer set o vuit habitacions a realitzar la neteja de vint, amb lo qual els hi surt una mitjana de dos euros per habitació. Una vegada més l’avarícia empresarial ha volgut acaparar tots els beneficis, no deixant ni les molles a les seves treballadores. Després s’omplen la boca dient que “ells” creen riquesa.
Per a que totes aquestes esperpèntiques situacions es poguessin produir eren necessàries varies variables. La primera era que els sindicats oficials, finançats per l’Estat, adormits e integrats en un sistema d’explotació salvatge, no representaren cap obstacle. Això ho han aconseguit desmobilitzant i traint als treballadors i treballadores i enganyant-les amb petites manifestacions i vagues generals d’un sòl dia, sabent per endavant que al capital no li fa ni pessigolles. Començaren no plantant cara quan s’implantaren les ETT, després continuaren fen la vista grossa davant de jornades de 14 hores i rubricant la seva complicitat en inspeccions de treball integrades en la màfia empresarial. Encara que per suposat, un dels grans culpables és la mateixa classe treballadora.
La majoria dels treballadors d’aquest país desconeix què és una reivindicació, què és l’acció directa i què és un sabotatge. S’han oblidat de que les vagues son una eina de lluita per conquistar drets, què solament es poden aconseguir si son salvatges i indefinides, què es convoquen per guanyar-les, què l’Estat i la patronal son els nostres enemics i què els hem de combatre si no volem convertir-nos en una classe treballadora depauperada què es conforma amb caure en el forat de la pobresa i subsistir omplint el carro en el Banc d’Aliments o les parròquies de torn.
En tota aquesta situació de misèria econòmica i decadència moral no s’arriba sense l’actuació i la complicitat de la classe política. Fa molt de temps què el poder descobrir què designant a uns fidels paràsits què s’omplen la boca de paraules com “democràcia”, “parlament”, “representants polítics”, etc., es podia embarcar a qui produïm la autèntica riquesa, essent molt important inculcar aquets “valors” des de joves per que vagin a votar als 18 anys. Si et desmarques d’allò et marquen d’antisistema i de mal ciudatà per no exercitar el teu “dret a vot”. En canvi, l’edat penal l’han fixat als 16 anys, curiós que comencin a reprimir-te i massacrar-te dos anys abans d’atorgar-te aquest “dret tan important”. A més, no entrar en aquest joc està penalitzat, doncs t’arriben a multar si et toca estar present en una taula electoral i no acudeixes. Tot un muntatge on es gasten ingents quantitats de diners en immundes campanyes electorals on ningú compleix el que promet.
I per finalitzar, si per algun costat se’ls hi escapa algú, com va poder passar durant el 15-M, que el sistema no es preocupi, ja sortirà algú disposat a representar-li, entrant; els Podemos, Cupemos, Robemos, Tergiversemos, Asimilemos i d’altres disposats a decidir per tu encara que tu no vulguis, encara que fugis d’ells com de la pesta.
D’aquesta forma, amb la gran majoria de població ben ensinistrada, qui es quedi fora i protesti per les injustes lleis que aproven, ja se’ls reprimirà amb la llei mordassa o amb detencions arbitraries que manquen d’arguments jurídics. Per això estan els centres d’extermini denominats presons, no pels lladres de guant blanc o sang blava.
Quina paradoxa la de viure en el país amb la menor taxa de violència d’Europa però la que té el major percentatge de població reclusa i les condemnes més llargues del món occidental.
Aquest 1r de Maig, on es commemora l’assassinat de 8 anarquistes en 1886 en Chicago per exigir millores laborals i un món més just, no permetis que ningú et representi. Organizat, treu la teva ràbia, lluita avui i tots els dies.
Pels nostres drets, per la Llibertat.
CNT-Catalunya
http://www.nodo50.org/cntcatalunya/index.php?option=com_content&view=article&id=644:1-maig-cnt-catalunya&catid=35:general&Itemid=68


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada