MEMÒRIA PROLETÀRIA DEL NORD-EST: El 22 de març de 1897 neix a Pistoia l'anarcoindividualista Giuseppe Mascii

Arran de l'aixecament militar feixista del juliol de 1936, marxà aquell mateix mes, amb Camillo Berneri, Giuseppe Bifolchi, Michele Centrone, Mario Girotti, Vicenzo Perrone, Ernesto Bonomini i Enzo Fantozzi, cap a Barcelona, passant per Perpinyà abans de creuar la frontera del Pirineu, i s'enrolà en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso». 

L'1 de març de 1937, havent tornat el desembre de 1936 a l’Illa de França, va escriure des de Bezons una carta a Enzo Fantozzi, del Servei d'Investigació Estrangera de Portbou, informant-li de la seva intenció de retornar a Catalunya. 

Els fets de «Maig de 1937» a Barcelona i l'assassinat de Camillo Berneri i altres companys pels stalinistes, el van fer canviar d'opinió. 

Giuseppe Mascii:  

El 22 de març de 1897 neix a Pistoia (Toscana) l'anarcoindividualista Giuseppe Mascii, que va fer servir diversos pseudònims (Peppe, Feroci, Joseph Mascii, Beppe del Cenciao, B.d.P.). Els seus pares es deien Gioacchino Mascii --que abandonà la seva família quan ell era un infant-- i Ottavia Valdisseri, que hagué de pujar tota sola els seus fills. Després de l'escola elemental, començà a treballar com a obrer envernissador i pintor decorador.

El 9 de juny de 1912 apareix per primera vegada en els registres policíacs quan el Ministeri de l'Interior italià demanà informació sobre ell arran de la seva subscripció al periòdic antimilitarista genovès Rompete le Righe! i el 7 de juliol de 1912 la Prefectura de Florència (Toscana) contestà que treballava de pintor i que militava obertament en el moviment anarquista, però que, gràcies a la seva curta edat, no era considerat perillós, però que calia mantenir-lo vigilat.  

Quan la Gran Guerra va ser cridat a files, però va desertar i el 8 d'abril de 1918 va ser condemnat pel Tribunal de Guerra de Milà (Llombardia) a sis anys i sis mesos de preclusió. En 1919, gràcies a l'amnistia del govern de Francesco Saverio Nitti, va ser alliberat del manicomi on estava reclòs i tornà a freqüentar els companys llibertaris, especialment Virgilio Gozzoli.

El 31 de març de 1924 s'instal·là a Mirandola (Mòdena, Emília-Romanya) on, segons la policia feixista, mantingué una «conducta política contrària al règim».

El 20 de setembre de 1931, amb un passaport vàlid per a 30 dies per a visitar l'Exposició Colonial Internacional, passà a l’hexàgon francès amb la seva companya Olga Spaggiari, amb qui tingué dos fills. Després d'un temps a la zona alpina, s'establí a Bezons (Val-d'Oise, Illa de França) i l'any següent una fotografia seva, juntament amb la d'altres anarquistes (Angelo Damonti, Clodoveo Bonora i Marcello Bianconi) va ser enviada a la Direcció General de la policia perquè es fessin 10 còpies per a l'Escola Superior de Policia.

El 14 de setembre de 1932, a petició de la Prefectura de Pistoia, va ser inclòs en el registre de la policia de fronteres. A París (Illa de França) freqüentà els anarquistes italians exiliats més actius (Virgilio Gozzoli, Ferruccio Gori, Angelo Damonti, etc.). Durant la segona meitat de 1934 continuà desenvolupant una intensa tasca llibertària i cap a finals de 1935 assistí a algunes reunions que es feren entre els anarquistes (Camillo Berneri, Bruno Pierleoni, Guglielmo Ricci, Giuseppe Zuddas, Luigi Bolgiani, etc.) i els membres del moviment «Giustizia e Libertà». El 7 de març de 1936 participà en la trobada organitzada per «Giustizia e Libertà» a París, juntament amb Angelo Diotallevi, Rodolfo Gunscher, Aldo Garosci, Alberto Cianca i altres, i el 26 de juny d'aquell any intervingué en una reunió sobre el dret d'asil, amb altres companys (Umberto Marzocchi, Italo Ragni, Lorenzo Gamba, Angiolino Bruschi, etc.).

Arran de l'aixecament militar feixista del juliol de 1936, marxà aquell mateix mes, amb Camillo Berneri, Giuseppe Bifolchi, Michele Centrone, Mario Girotti, Vicenzo Perrone, Ernesto Bonomini i Enzo Fantozzi, cap a Barcelona, passant per Perpinyà (Rosselló) abans de creuar la frontera del Pirineu, i s'enrolà en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso», majoritàriament anarquista, combatent, el 28 d'agost de 1936, en la batalla de Monte Pelado, al front d'Aragó, entre Osca i Almudébar (Aragó). L'octubre de 1936 va ser hospitalitzat al sanatori barcelonès del Tibidabo a causa d'una pleuresia, on mantingué correspondència amb Camillo Berneri. Aquest episodi de la guerra d'Espanya va ser perfectament conegut per les autoritats feixistes italianes i ordenaren la seva detenció, repartint l'Escola Superior de Policia 120 còpies de la seva foto entre les comissaries.

El 7 de desembre de 1936 ja estava de tornada a l’hexàgon francès i el 19 de desembre a París, on continuà amb la seva militància política. El 6 de febrer de 1937 va escriure una carta a Camillo Berneri on deplorava que «Giustizia e Libertà» hagués intentat apropiar-se, des de les pàgines del seu diari Guerra di Classe, de l'èxit de la constitució de la «Columna Italiana», ignorant el paper decisió jugat pels anarquistes. El 15 de febrer de 1937 assistí a una reunió antifeixista a la seu parisenca de la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home), amb Carlo Rosselli, Francesco Fortini (Cavallini), Lazzaro Raffuzzi, Luigi Tagli, Giuseppe Dozza, Victor Basch, entre d'altres.

L'1 de març de 1937 va escriure des de Bezons una carta a Enzo Fantozzi, del Servei d'Investigació Estrangera de Portbou (Albera marítima, Alt Empordà), informant-li de la seva intenció de retornar a Catalunya. Els fets de «Maig de 1937» a Barcelona i l'assassinat de Camillo Berneri i altres companys pels stalinistes, el van fer canviar d'opinió sense dubte.

El 28 d'agost de 1937 participà, amb Aldo Garosci (Magrini) i altres, en la commemoració de la batalla de Monte Pelado que se celebrà a París. En aquesta època les autoritats franceses intentaren expulsar-lo de l’Estat francès, però la intervenció de la LIDU ho va impedir. En 1942 continuava vivint a Bezons, sempre militant en el moviment anarquista.

En 1948 emigrà a Veneçuela, però dos anys després, malalt de tuberculosi, retornà a l’hexàgon francès i a Bezons reprengué la seva tasca militant. Membre del «Grup d'Amics d'E. Armand» -- participà en la traducció de la seva obra L'iniziazione individualista anarchica, amb prefaci d'Ugo Fedeli, i mantingué una important correspondència amb E. Armand fins a la seva defunció en 1962-- i en el «Grup d'Amics de Hany Ryner», de qui va traduir Crepuscolo di Eliseo Reclus.

Durant els anys cinquanta col·laborà en diferents números únics publicats a Liorna (Toscana) per Renzo Izzi i el grup «Senza Limiti»: Libertà senza limiti (agost de 1952), Volere (gener de 1953), Antitesi (abril de 1953), Chiarezza (setembre de 1953), Fermeza (juny 1954); i en el periòdic d'E. Armand L'Unique.

També col·laborà en els anys seixanta, fent servir els pseudònims Joseph Mascii i Beppe del Cenciao, en els periòdics de tendència antiorganitzadora, com ara L'Internazionale, de Forlì (Forlì-Cesena, Emília-Romanya), on va escriure articles sobre Camillo Berneri, Marius Jacob i Tito Eschini, entre d'altres, i L'Adunata dei Refrattari, on entre 1960 i 1967 publicà nombrosos articles de temàtica diversa i traduccions (E. Armand, Sébastien Faure, Élisée Reclus, Han Ryner, Victor Méric, etc.).

Entre 1960 i 1968 col·laborà en la revista Volontà. Amb Attilio Copetti, es mostrà contrari al «pacte associatiu» votat en el Congrés Anarquista de Carrara (Massa-Carrara,Toscana) de 1965 per la Federació Anarquista Italiana (FAI) i més tard discrepà obertament del  plataformisme dels Grups Anarquistes d'Acció Proletària (GAAP), sempre defensant idees antiorganitzadores i antiautoritàries en l'anarquisme.

Giuseppe Mascii va morir l'11 de setembre de 1973 a Bezons i el seu cos va ser lliurat a la medicina. El seu arxiu («Fons Mascii») va ser donat a la Biblioteca Llibertària «Armando Borghi» de Castel Bolognese (Ravenna, Emília-Romanya), on es troba dipositat.