Ja hem arribat al Dia Internacional de les Dones Treballadores i hem de començar parlant del que sempre diem de manera incansable. Ho diem cada dia amb insistència:
Les
dones, que sostenim el món, que en les pitjors adversitats tirem
endavant allò important per la vida, cobrem menys que els homes per a
realitzar la mateixa feina, pel simple fet de ser dones. Sembla ser que
encara som el complement al sou de l’home. Les dones patim agressions
masclistes a la feina, a casa i als carrers. Ens jutgen pels nostres
cossos, pretenen tractar-nos com a mera decoració, com a esclaves del
seu desig, o com a les seves treballadores domèstiques personals. Les
dones realitzem les tasques de cura sense que siguin ni repartides ni
valorades. Aquí no hi ha hagut ni hi ha repartiment de la feina ni de la
riquesa que genera. Les dones rebem de manera quotidiana la doble
agressió de tots aquells que consenten i callen davant de qualsevol
forma de masclisme ja sigui el polític de torn, el company que no vol
agafar l’escombra, l’empresari que fomenta que l’assetjament quedi
impune, el jutge que relativitza els feminicidis, el mossèn que fomenta
la submissió femenina als desitjos del marit... la llista és llarga.
Com
cada any, hem assistit a infinitat d’exemples concrets, que ens fan
sortir al carrer a diari, lluitar als nostres llocs de treball, als
col·lectius on militem i als espais íntims.
I
arriba ja un moment que en tenim prou, que n’estem ben fartes, que ens
cal fer. I sí, hem assistit a un any de mobilitzacions contra les
violències de gènere, i també contra la feminització de la pobresa i de
la precarietat. Estem rememorant constantment els motius pels quals es
celebra aquesta data: l’autoorganització de les dones treballadores, com
tantes vegades hem fet, per a revolucionar i revolucionar-se, la
pràctica de l’acció directa i l’autogestió així com la ingovernabilitat
de les nostres àvies: treballadores feministes organitzades.
Tornem-hi!
Com van fer les nostres companyes ahir, abans d’ahir, el segle passat i
al llarg de tota la història. Calen mil mobilitzacions i calen encara
més dones que no estiguem pendents de quina serà la propera llei que ens
decepcionarà, que no estiguem mirant quina serà la propera mancança
institucional que ens farà mal, quina serà la propera frase que serà
apropiada per aquelles que es diuen feministes però que ens maten a la
feina. Volem mirar molt més enllà de tot això i volem mirar a les
nostres, a les dones treballadores, sense emmirallar-nos en discursos
tebis que ens desmobilitzen i ens allunyen de la nostra revolució, la de
transformar els treballs, transformar les formes verticals de relació,
transformar el món sencer. La vella i senzilla recepta del feminisme de
classe, anticapitalista i sense complexes.
No
ens valen trossets del pastís, no és que no vulguem les molles, és que
volem canviar la recepta, i aquesta només es podrà canviar des de les
que patim el matrimoni ferotge entre capitalisme i heteropatriarcat.
I
volem una nova recepta per a seguir essent ingovernables, desobedients i
desafiants, perquè només des de nosaltres podrem fer el món totalment
nou, amb la llibertat i la vida al centre.
CGT Catalunya
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada