“Les
increïbles històries de Cerrada amb els diners no tenen fi.
Falsificador professional, va falsificar de tot: pessetes espanyoles,
marcs alemanys, lires italianes”
Andreu Barnils
 |
| Impremta i armament incautats a Cerrada. (LE PARISIEN libèrè 11-5-1949) |
Si
mai tingués el temps que no tinc, em dedicaria uns anys a Laureano
Cerrada (1902-1976). Un d’aquests personatges únics que han donat
l’anarquisme. Si aquí fóssim americans, ja tindria pel·lícula, llibre, i
sèrie. Jo m’he hagut d’acontentar amb el petit volum ‘Laureano Cerrada,
el empresario anarquista‘ (Pepitas de Calabaza, 2009) de César Galiano
Rojo; el capítol ‘Bombas incendiarias contra Franco. La increíble
historia de Laureno Cerrada’ que es troba al llibre ‘Los Antentados
contra Franco (Plaza&Janés, 1976)’ d’Eliseo Bayo. I també tinc
aquesta entrada en aquest bloc, i aquesta notícia.
Cerrada
va néixer ‘en un lugar de la Mancha’, a Miedes de Atienza, però va
deixar aquesta terra a 18 anys per anar-se’n a Barcelona. Com tants
altres immigrants, podia tenir una relació no fàcil amb el lloc que va
deixar: ‘Laureano sempre evitava de parlar de la seva terra i quan ho
feia, era per a dir que era l’únic lloc del qual en guardava un mal
record’ escriu César Galiano. De família humil, l’home va aprendre a
llegir pel seu compte, ‘dibuixant les lletres dels titulars dels
diaris’. De professió ferroviari, s’encarregava de l’estació que hi
havia al carrer Aragó de Barcelona. I durant la guerra el POUM, la UGT i
la CNT el van nomenar un dels responsables dels serveis de ferrocarril a
Catalunya. A Catalunya va conèixer Rosario Falcó, amb qui va tenir un
fill, Floreal. La mare, Rosario, moriria l’any 1938.
Acabada
la guerra, el dia que va travessar la frontera, va anar fins a una
estació francesa, es va posar en contacte amb el cap d’estació i li va
donar molts diners, i els comptes corrents on encara se’n podien trobar
més. ‘Són els diners dels treballadors dels ferrocarrils d’on vinc jo.
Ara us els dono a vosaltres, els treballadors francesos. Si es queden
amb Franco, ves a saber com acaben’. Les increïbles històries de Cerrada
amb els diners no tenen fi. Falsificador professional, va falsificar de
tot: pessetes espanyoles, marcs alemanys, lires italianes. Tot, menys
francs francesos, perquè durant el franquisme va viure i actuava a
França i preferia no molestar el país que l’acollia. Amb els diners va
aixecar un imperi. L’empresari anarquista, en deien. Va tenir hotels,
impremtes, flotes de camions, llances motores, arsenals d’explosius,
avionetes, etc.
L’any
1945 la CNT, el seu sindicat, va demanar als seus afiliats que donessin
tot el que havien fet a l’organització. Cerrada s’hi va negar. ‘El
diner corromp!” els deia. Ell que tenia milions. Quin home. ‘I jo faré
servir els diners per a la revolució’. I ho va fer. Va finançar i pensar
atemptats contra Franco. Amb avioneta, el volia matar, aprofitant que
el dictador navegava davant la platja de Sant Sebastià. Va anar d’un pèl
que no el maten. L’avió amb les bombes el va sobrevolar, al dictador,
però l’operació va fracassar. Ortiz, un dels Solidarios hi participà.
Finançada de cap a peus per Cerrada. Era l’any 1948. Cerrada va intentar
atemptar contra Franco dos vegades. També pagava explosius als maquis
catalans, i els abastia.
El
diner, dèiem, corromp. Cerrada, expliquen, feia coses com la següent:
regalar diners per veure com la gent es corrompia i perdia els valors.
Atracadors anarquistes que necessitaven finançament, i que amb els
diners a la mà, es corrompien. Ni atracament, ni res. ‘Vida loca’. Sí,
els donava els diners per veure com s’acabaven els ideals. Cerrada tenia
un punt estrambòtic, amb els diners, una mirada poc habitual, perquè a
la vegada que feia això, també podia carregar cotxes plens de bitllets
falsos, que feia sortir de Sant Sebastià i fins a València, anava
deixant bitllets per la finestra, per tal que els recollís qui volgués i
els necessités. Saques plenes. De fet, una de les seves idees per
enfonsar el franquisme era aquesta: imprimir milions de moneda falsa,
inundar el país per tal de provocar-ne el col·lapse econòmic. Pot
semblar una bogeria. A mi sempre m’ha semblat una de les idees més
brillants per atacar un règim: omplir un país de moneda falsa.
Falsificar,
també falsificava contractes mercantils, testaments…o entrades pels
espectacles. Tot pel ‘lolz’. Un cop, a Nimes, va falsificar entrades per
una plaça de toros. Amb les seves, les entrades totals que circulaven
triplicaven l’aforament real. Totes venudes, el caos va ser descomunal.
Garrotades a l’entrada per entrar. Cerrada s’ho mirava des d’una plaça
veïna i reia molt. Perquè sembla que Cerrada era un home seriós i de la
broma a la vegada. Ara, a Internet, faria meravelles i autèntiques
bromes pesades. Potser per això el sindicat CNT el va acabar expulsant.
‘No dóna els seus diners a la organització, i després els regala per
veure com es corromp la gent? Va home va!’. Ell, a la organització, els
deia això: ‘Vosaltres els diners els voleu destruir, perquè els teniu
por. Jo no. Jo me n’aprofito per a fer la revolució’. I la va fer a la
seva manera. Era l’autor de la frase ‘No es pot doblegar un home
compromès amb ell mateix”. Tot i expulsat, no va fer sang amb la CNT. I
va anar a la seva.
Cerrada
suposo que devia ser una bona persona. O, com a mínim, també va fer el
bé. Ell també falsificava documents, passaports, i tota la documentació
necessària perquè els jueus que fugien dels nazis, i els republicans que
ho feien de Franco, poguessin circular. ‘Quantes vides va salvar
Cerrada?’ es pregunten els biògrafs. Milers de persones? Quanta gent no
ha circulat amb els papers d’aquest gran falsificador?
Cerrada
va morir assassinat a París l’any 1976, el dia que complia 74 anys.
Diuen que poc abans de morir va començar a enregistrar la seva vida en
un cinta de cassette. Però es va afartar de parlar sol. Autobiografia
que ens hem perdut. I llegendes que no aclarirem. Si jo tingués el
temps, i els diners que ell no em va falsificar, em dedicaria uns anys a
Laureano Cerrada. Per saber què hi ha del cert, i què de llegenda, de
la seva vida. I per explicar-la als altres.
--
Laureano Cerrada
[Anarcoefemèrides 18 d’octubre]
El
18 d'octubre de 1902 neix a Miedes de Atienza (Guadalajara, Castella la
Nova) l'anarquista i anarcosindicalista Laureano Cerrada Santos. De
molt jove emigrà a Barcelona. Fou alumne de l'escola racionalista del
pedagog anarquista José Alberola Navarro.
Peó
de vies de professió, s'afilià al Sindicat de Ferroviaris de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i a diverses organitzacions
anarquistes i formà part dels grups de defensa confederals contra el
pistolerisme de la patronal.
Durant
els anys republicans la seva militància s'accentuà molt. El juliol de
1936 intervingué en la resposta popular contra l'aixecament feixista a
Barcelona (pressa de la caserna de les Drassanes i de l'edifici de
Capitania General i en l'ocupació de l'Estació de França) i fou membre
destacat del Comitè de Control dels Ferrocarrils de la capital catalana.
En
1937 fundà la Direcció General Tècnica dels Ferrocarrils i, com a
responsable de la caixa central de l'Administració de Ferrocarrils,
ajudà força el front d'Aragó.
Durant
els fets de «Maig de 1937», desplegà el «Tren Blindat», a les Vies
Noves, enfocant les seves llançadores d'obusos de gran calibre cap al
Palau de la Generalitat. El 29 de juliol de 1938, en representació de la
Federació Nacional d'Indústries Ferroviàries (FNIF) de la CNT, va ser
nomenat vicesecretari del Comitè Regional d'Enllaç de Catalunya de la
CNT i del Sindicat Nacional Ferroviari (SNF) de la Unió General de
Treballadors (UGT).
Amb
el triomf franquista passà a França i s'instal·là a París. Durant
l'ocupació nazi organitzà diverses xarxes (propaganda, impremtes,
arsenals, pisos francs, hotels, transports, garatges, etc.) i
s'introdueix en el tràfec d'armes, establint contactes amb diversos
grups de la guerrilla clandestina.
Detingut
pels alemanys, va ser obligat a treballar en la fortificació de la
línia de defensa de Normandia i aconseguí sortint-ne falsificant l'ordre
de llibertat.
Després
de la II Guerra Mundial ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica. En
1944 fou secretari de la XI Regional (París i Normandia) de la CNT i
l'any següent secretari de Coordinació del Moviment Llibertari Espanyol
(MLE). Fou un dels organitzadors del I Congrés de la CNT-AIT en l'Exili
celebrat a París el maig de 1945. Rebutjà el càrrec de secretari general
de la CNT-AIT, afavorint el triomf de Germinal Esgleas. En 1946 va ser
nomenat secretari de Foment i en 1948 membre del Comitè de Relacions de
la Federació Anarquista Ibèrica (FAI).
Durant
la guerra havia aprés a falsificar paper moneda i documents oficials
(papers de la Komandatur alemanya, passaports, permisos de conduir, fons
del tresor francès, bitllets de loteria nacional, cartilles i vals de
racionament, etc.) i en la postguerra inundà la Península amb bitllets
falsos --havia aconseguit planxes d'impressió de bitllets espanyols
autèntics de 50 i de 100 pessetes que per qüestions estratègiques el
règim franquista imprimia a Itàlia-- i proveí de papers nombrosos
perseguits. Muntà a l'Espanya franquista una xarxa d'empreses
d'importació-exportació (Empresa de Transports Galícia) que servien de
tapadores per activitats clandestines confederals (introducció
d'armament, permetre l'estabilitat econòmica dels companys, etc.).
Ajudà econòmicament a la CNT-AIT en la propaganda, finançant Solidaridad Obrera, i a grups de lluita antifranquista.
Entre
febrer i setembre de 1948, amb Pere Mateu, Antonio Ortiz Ramírez, José
Pérez Ibáñez (El Valencià) i el pilot Primitivo Pérez Gómez, organitzà
un atemptat aeri a la badia de la Concha de Sant Sebastià contra
Francisco Franco, que no reeixí. També va estar darrera d'altres intents
d'atemptat contra el dictador (Pla 1001, Pla Pànic, etc.).
En
1950 fou detingut a Gaillon (Alta Normandia) per una delació i acusat
de tràfec de moneda falsa i de falsificació de documents oficials. El
febrer de 1951 la seva xarxa de negocis tapadora fou descoberta per la
policia i una part de la seva infraestructura desmuntada. Tancat a la
presó normanda d'Évreux, va caure en desgràcia; molts companys li giren
l'esquena i va ser expulsat de la CNT per «unanimitat i de manera
irrevocable» a causa dels seus «mètodes inadmissibles» i les seves
«connexions criminals». A partir d'aquest moment la seva vida
transcorrerà entre grups de mafiosos i delinqüents i el finançament no
oficial a les activitats del moviment llibertari, col·laborant
secretament amb Defensa Interior (DI). En 1957 va ser detingut en
possessió de marcs alemanys falsos.
El
27 de maig de 1970 va ser novament detingut per tràfec de documentació
falsa (documents d'identitat francesos i permisos de conduir) i
empresonat fins l'agost de 1974. Laureano Cerrada va ser cosit a trets
el 18 d'octubre de 1976, el mateix dia que feia 74 anys, al bulevard
Bellville de París.
Alguns
apuntaren que el seu assassí fou Ramón Benichó Canuda (Leriles o El
Caid del Pigalle), ex confederal que s'havia integrat de ple en la màfia
francesa i el proxenetisme (*), i altres acusen els serveis secrets que
actuaren de manera que semblés un «ajust de comptes» entre delinqüents.
En 2009 César Galiano Royo publicà la biografia novel·lada Laureano Cerrada, el empresario anarquista.
--
(*) Nota de Nord-est llibertari:
Es
diu que Ramón Benichó, proxeneta que fou detingut arrel de la mort de
Cerrada i deixat anar per manca de proves, i que se’n va anar al Candà,
segurament tenia relació amb el Grupo Paladín, un dels escamots de
pistolers dirigits pel cap de la Brigada Político Social, Eduardo
Blanco, que havia format amb neofeixistes italians i neonazis alemanys,
comandada per Otto Skorzeny, dit Caracortada, un ex coronel de la SS
radicat a Madrid.
Bibliografia
–. Bayo, Eliseo, Los atentados contra Franco, Plaza & Janes editores, Barcelona, 1976
–. Thomas Bernard, Lucio el anarquista irreductible, Ediciones B, Barcelona 2001.
– .Edo, Luís Andrés, La CNT en la encrucijada. Aventuras de un heterodoxo. Flor del Viento Ediciones, Barcelona, 2006
–. Galiano, César, Laureano Cerrada, el empresario anarquista, Pepitas de Calabaza, Logroño, 2009
–. Téllez Solá, Antonio, Historia de un atentado aéreo contra el General Franco, Editorial Virus, Barcelona, 1993
–.Christie, Stuart, Franco me hizo terrorista. Memorias del anarquista que quiso matar a Franco. Temas de Hoy, Madrid 2005.
–.Lozano Domingo, Irene, Federica Montseny. Una anarquista en el poder, Espasa Calpé, Madrid, 2004.
–.Peirats Valls, Joseph, De mi paso por la vida, Flor del Viento Ediciones, Barcelona, 2009.
–.Documental Los que quisieron matar a Franco, dirigido por Pedro Costa, 2006.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada