Garzón va signar declaracions que detallaven les tortures del 92

Declaracions dels independentistes encausats 

El jutge no va obrir mai cap diligència per investigar els maltractaments denunciats pels independentistes detinguts. Amb motiu de la publicació del seu llibre 'En el punto de mira', recuperem un reportatge publicat a la Directa 313  

DIRECTA 18/10/2016 

Sònia Bagudanch  

Presentació del documental 'Operació Garzón' 

"De les persones que van comparèixer davant meu, ni una sola, ni una sola, va denunciar tortures". Són paraules del jutge espanyol Baltasar Garzón Real (Jaén, 1955), pronunciades a una de les poques entrevistes que ha concedit l'exmagistrat de l'Audiència Nacional d'ençà que va ser condemnat a onze anys d'inhabilitació per ordenar escoltes il·legals en el marc de la trama Gürtel.

Aquestes declaracions daten del 16 de desembre de 2012 i van ser dites durant una entrevista que li va fer Jordi Évole al programa Salvados, de La Sexta. A través d'unes declaracions televisives del diputat d'ERC Joan Tardà, l'entrevistador va demanar a Garzón per les tortures que van patir els independentistes detinguts l'any 1992.

Per primer cop es difonen uns documents que demostren que Garzón menteix deliberadament quan nega que cap detingut ha denunciat mai tortures durant la declaració feta davant seu. La Directa treu a la llum part d'uns documents que surten íntegrament publicats al llibre Et presento el jutge Garzón (Grup Barnils-Edicons Saldonar) i que contenen les declaracions que van fer deu dels independentistes catalans detinguts l'estiu del 92 al despatx del jutge; unes declaracions on apareixen, al costat de la signatura de Garzón i de la pròpia víctima, els relats de les tortures a què van ser sotmesos. 

Encobriment d'un delicte 

Amb la seva signatura, Garzón donava fe de les declaracions que havien fet els encausats, amb el relat de les vexacions inclòs. El magistrat, però, va eludir la seva responsabilitat com a jutge i no va obrir mai cap diligència per investigar les denúncies per tortures dels detinguts. Totes les denúncies que van presentar els encausats van ser arxivades sense que s'obrís cap mena d'investigació. No només això, sinó que va utilitzar les confessions que havien obtingut els torturadors de les víctimes per tirar endavant la seva investigació sobre el cas.  

D'aquesta manera, Garzón va instruir la causa contra l'independentisme català basant-se en unes declaracions extretes sota tortura. Va incomplir, doncs, amb el seu deure, que era transmetre la denúncia per maltractaments al jutjat de guàrdia perquè iniciés una investigació i paralitzar la seva causa, tenint en compte que una declaració obtinguda mitjançant tortures no podia ser vàlida.

Per tant, el jutge va encobrir un delicte i va incomplir la llei, ja que tenia l'obligació de posar en coneixement de la justícia qualsevol fet constitutiu de delicte. Tal com afirma Ramon Piqué, detingut el 92 i una de les víctimes de tortures que va denunciar els abusos davant del jutge instructor: “Nosaltres podem acusar Garzón de prevaricació perquè hi érem”. 

Els fets i les detencions 

L'operació Garzón es va iniciar la nit del 29 de juny de 1992. Una onada de detencions que va generar l'estocada més important que ha patit mai l'independentisme als Països Catalans. Per ordre del jutge Garzón, la Guàrdia Civil va detenir Josep Musté i Ferran Ruiz a Vic; Jordi Bardina, David Martínez, Esteve Comelles i Teresa Mas a Manresa, i Joan Rocamora a Barcelona. Set detencions el primer dia.

Dos dies després, s'hi afegirien Jaume Oliveras, Vicent Conca i Ramon López a Barcelona i Josep Maria Granja a Badalona. L'endemà va ser el torn de Xavier Tolosana a Tarragona, que va elevar la xifra a dotze en tan sols quatre dies d'operatiu policial. Onze d'aquestes persones van ser traslladades a Madrid i se'ls va aplicar la llei antiterrorista.

El 4 de juliol, la Guàrdia Civil va detenir Marcel Dalmau, Carme Turró i Dolors Bellés a Girona. El dia 6, Toni Infante a València; Eduard López i Francesc Puy a Barcelona; Ramon Piqué a Montcada i Reixac; Eduard Pomar a Sant Cugat del Vallès; Artur Escútia a Alginet; Vicent Coll a Benicarló; Josep Poveda a Barcelona, i Josep Bou a Palamós. A més, la Guàrdia Urbana va entrar i escorcollar, sense autorització judicial, el setmanari El Temps.

El 7 de juliol van detenir Oriol Malló a Barcelona; Carles Bonaventura a Girona; Xavier Ros i Xavier Puigdemont a Banyoles; Xavier Alemany a l'Estartit; Joan Durà a Monòver; Guillem de Pallejà a Sant Cebrià de Vallalta, i Andreu Cabot i Oriol Montserrat a Mataró. Jordi Manyé, Marc Vila i Enric Cot van ser detinguts el dia 9 a Mataró, mentre que, el 14, la policia va arrestar Jeroni Salvador i Àngel Pitarch a Benicarló.

Trenta-vuit detencions del 29 de juny al 14 de juliol, l'etapa més virulenta de l'operació. Garzón va ordenar cinc detencions i tres citacions més entre el setembre i el desembre de 1992, sense arribar a la contundència inicial. Les detencions, però, van continuar després dels Jocs Olímpics i van arribar a la seixantena d'arrestos. 

Trenta-dos dels detinguts van ser acusats de pertànyer o col·laborar amb Terra Lliure i se'ls va aplicar la llei antiterrorista. Vint-i-tres d'ells van ser sotmesos a tortures sistemàtiques i calculades, tant de tipus físic com psicològic.