dimecres, 21 de setembre del 2016

MEMÒRIA PROLETÀRIA DEL NORD-EST:El 21 de setembre de 1890 neix a Bolonya l'anarquista, sindicalista i resistent antifeixista Lorenzo Giusti

Fugint del feixisme italià, durant la seva estada a Catalunya, fou responsable del grup anarquista «Pietro Gori» i de «Villa Malatesta» a Barcelona. 
El gener de 1939 passà la frontera del Pirineu i fou internat 15 mesos al camp de concentració d'Argelers de la Marenda. 


Lorenzo Giusti: 
El 21 de setembre de 1890 neix a Bolonya (Emília Romanya) --altres fonts citen el 21 de març de 1900-- l'anarquista, sindicalista i resistent antifeixista Lorenzo Giusti. Els seus pares es deien Giovanni Guisti i Giulia Venturi. Després dels estudis secundaris es va fer ferroviari i arribà a ser cap d'estació.
Durant la Gran Guerra esdevingué un dels militants més destacats del Sindicat dels Ferroviaris Italians (SFI) i fou el secretari de la seva secció provincial. El gener de 1920 participà en la vaga general que deixà sense trens durant 10 dies tota Itàlia. En 1922 fou partidari en el seu sindicat de la necessitat de construir un front únic antifeixista format per totes les forces obreres. El 9 de febrer de 1922 formà part de la delegació de l'SFI que es reuní amb el Partit Socialista Italià (PSI), el Partit Comunista Italià (PCI), la Confederazione Generale del Lavoro (CGdL, Confederació General del Treball) i la Unió Sindical Italiana (USI) per crear l'Alleanza del Lavoro (AL, Aliança del Treball).
El novembre de 1922 va ser nomenat membre de l'executiva de l'SFI, el màxim òrgan dirigent del sindicat ferroviari. A causa de la seva activitat política i sindical patí una dura repressió. Per haver deixat de treballar el Primer de Maig de 1922, va ser suspès de la feina per alguns dies. Promotor i participant de la vaga de l'1 d'agost de 1922, organitzada per l'AL, va ser destituït a subcap d'estació i el juliol de 1923 llicenciat del seu càrrec de ferroviari acusat d'«escàs rendiment laboral», fonamentat en el decret del 28 de gener de 1923.
L'agost de 1923 va ser processat per haver violat l'article 182 del codi penal i l'article 58 de la Llei de Ferrocarrils i condemnat a tres mesos de suspensió del servei i a 500 lires de multa. Després d'haver estat acomiadat, la condemna era una regularització a posteriori del procediment sancionador, considerat il·legítim, perquè s'havia aplicat amb valor retroactiu. Malgrat la seva lluita, el règim feixista intentà atreure'l cap el sindicat corporatiu per beneficiar-se del gran prestigi que ostentava entre les ferroviaris.
Després d'una reunió durant la qual se li va proposar inútilment que acceptés la secretaria de la Federazione Fascista dei Lavoratori dei Trasporti (FFLT, Federació Feixista dels Treballadors dels Transports), Benito Mussolini li digué: «Et capolarem».
Per guanyar-se la vida va fer de representant de màquines automàtiques. Fugint de la repressió feixista, passà a l’hexàgon francès i després al Principat de Catalunya, on patí nombroses detencions per la seva militància juntament amb el socialista italià Fernando de Rosa, el qual acabà morint al front durant la Guerra Civil.
Amb la proclamació de la República, ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica en la Confederació Nacional del Treball (CNT-AIT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). A Barcelona formà part d'un grup anarquista d'italians, com ara Fosco Falaschi, Gino Baleschi, Lorenzo Giusti, Settimo Guerrini, Mario Margherite, Giuseppe Pessel i Enrico Zambonini (Lucifero), entre d'altres. Participà activament en els fets revolucionaris d'octubre de 1934, fets pels quals va ser detingut.
El cop militar franquista de juliol de 1936 l'agafà a Tolosa de Llenguadoc (Occitània), on s'havia instal·lat temporalment per regentar una cantina freqüentada per la nombrosa colònia italiana de la ciutat occitana. Poc dies després, el 26 de juliol, creuà la frontera per unir-se als seus companys anarquistes catalans. Fou un dels fundadors, amb Camillo Berneri i Enzo Fantozzi, de la «Secció Italiana» del Grup Internacional de la «Columna Ascaso», que lluità al front d'Osca, i de la qual fou secretari i s'encarregà de l'enrolament des del seu despatx a la «Casa CNT-FAI» de la via Laietana. Després passà a la «Columna Rosselli» i a la «Columna Durruti», participant en les principals batalles de la guerra.
Durant la seva estada a Catalunya, fou responsable del grup anarquista «Pietro Gori» i de «Villa Malatesta» a Barcelona. Durant un temps fou instructor de milicians a la caserna de Pedralbes («Caserna Bakunin»). Després de l'assassinat de l'intel·lectual anarquista Camillo Berneri a mans d'agents stalinistes, patí nombrosos i durs enfrontaments amb els dirigents del PCI. Durant els combats de maig de 1937, amb altres companys anarquistes (Vindice Rabitti, Pio Turroni, etc.), des de la caserna «Espartaco» de Barcelona, planejà l'assalt de la caserna «Karl Marx» que es trobava en poder del PSUC-PCE, assalt que finalment no es pogué portar a terme. Aquest mateix 1937, mentre era a Catalunya, s'emeté una ordre de busca i cerca a Itàlia.
Quan el triomf franquista a Catalunya era un fet, el gener de 1939 passà la frontera del Pirineu i fou internat 15 mesos al camp de concentració d'Argelers de la Marenda (Rosselló). Un cop lliure, participà en la Resistència contra els nazis, però fou capturat per les tropes alemanyes a Dunkerque (Nord de França). Després de molts mesos tancat en un camp de concentració a Silèsia, aconseguí fugir i el 5 de setembre de 1943 arribà a Bolonya (Emília Romanya), on s'afilià, com el seu amic Vindice Rabitti i altres anarquistes, al PSI i participà en la Resistència a la zona d'Imola.
Després de l'Alliberament, va ser nomenat secretari nacional de l'SFI i nominat president de la Cooperativa de Ferroviaris de Bolonya. Fou conseller i assessor socialista de la Policia Urbana en la primera «Junta Municipal de Bolonya Ciutat Lliure», creada en 1946 i presidida per l'alcalde del PCI Giuseppe Dozza.
Lorenzo Giusti va morir el 19 de gener de 1962 durant una assemblea a la «Sezione Oreste Vancini» del PSI a Bolonya. En 1990 Serafino d'Onofrio publicà la biografia Libertà vo' cercando. Bologna (1890-1962). Storia dell'anarchico Lorenzo Giusti, ferroviere ed assessore nel Comune socialista di Bologna. L'abril de 2009 el primer «Jardí Social» que s'inaugurà a Bolonya, al barri de San Vitale, prengué el seu nom.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada