L'Arts Santa Mònica acaba d'inaugurar l'exposició 'Nunes. Més enllà del temps'.
Fins al 13 d'octubre del 2016.
L’Arts Santa Mònica ha inaugurat l’exposició ‘Nunes. Més enllà del temps’, una proposta del crític i historiador de l’art Joan M. Minguet Batllori. El comissari ha volgut recuperar la vigència d’aquest destacat cineasta anarquista, que es va morir el 2010. Se’l mira des del seu esperit anarquista, enemic de l’Estat, el Nunes més polític i revolucionari. I el col·loca en l’àmbit dels creadors incòmodes amb l’Estat, silenciat amb la transició monàrquica, una institució que detestava obertament. José M. Nunes (1930-1910) fou un cineasta anarquista que després e mort en gran mesura continua molestant el sistema hegemònic.
Joan M. Minguet Batllori explica: “Fa anys vaig escriure el llibre ‘Nunes. El cineasta intrèpid’ (Filmoteca de Catalunya / Pòrtic, 2006). Era una recerca d’ordre historiogràfic. Amb aquest llibre, la feina d’analista sobre Nunes ja l’havia feta. Quan vaig plantejar l’exposició, la idea era recuperar-lo i sobretot fer avinent que Nunes encara és aquí, que els seus diagnòstics polítics són avui plenament vigents. L’any 1983 ja deia que aquest país només tenia una gran possibilitat de recuperació, a través de la indignació. I això ho deia trenta anys abans del moviment del 15M. Nunes deia que Espanya és una democràcia malalta després de quaranta anys de dictadura. I què es va posar en evidència les darreres eleccions espanyoles del 26J, sinó que el franquisme encara està instal·lat a l’Estat espanyol? Qui entri a veure l’exposició i no sàpiga que Nunes és mort i pensi que encara és un artista viu, pensarà que les deu pantalles sobre les quals està estructurada la mostra, són deu peces noves. Nunes és molt actual i l’exposició el posa en el debat artístic, de pensament, cinematogràfic d’avui”. Continua: “Nunes feia un cine que no copiava els models exteriors ni buscava l’espectacle ni queia en la banalització. El cinema de Nunes és disruptiu, experimental, trencador, on l’argument és secundari. Utilitza el cinema com si fes un poema o una pintura. Per això el cinema de Nunes demana d’un espectador intel·ligent, que sàpiga que el que veurà a la pantalla serà ple d’incomoditats. Això a l’art contemporani se li demana constantment”.
Sembla que hi ha una tendència a recuperar artistes amb un esperit crític i rupturista, que van quedar bandejats durant la Transició espanyola. Precisament, al novembre el MACBA ha anunciat una exposició que té com a títol provisional ‘Els vuitanta: el que l’eufòria va ocultar’. I es dedicarà a analitzar el període entre el 1977 i el 1992, amb la voluntat de recuperar col·lectius i artistes que des de l’art van mantenir la crítica i la resistència subversiva, malgrat ser silenciats i menystinguts per les noves formes d’institucionalització nascudes amb la Segona Restauració Borbònica i l’hegemonia progressiva del neoliberalisme econòmic. En aquest sentit, Minguet Batllori adverteix: “Només hi ha un perill en aquesta voluntat: portar aquests artistes al museu i que la institució els acabi traient la càrrega subversiva i els neutralitzi. Això no passa amb l’exposició de Nunes, perquè jo vull que Nunes continuï molestant. Ell ja ho deia, que només des de l’anarquisme podem canviar la societat. Ara, els anys setanta i vuitanta són fonamentals. Nunes tocava els pebrots a molta gent, tant de la dreta com de l’esquerra”. Efectivament, posar en vigència el discurs de Nunes és també mostrar als partits d’esquerra i extrema esquerra que la cultura és necessària, imprescindible, i que s’ha de mirar sense prejudicis. Sovint formacions com Barcelona en Comú tenen una mirada molt curta sobre la importància de la cultura. Per exemple Nunes deia: “Davant d’una obra d’art, nosaltres hem de ser possibilitat d’obra d’art, de «sensorialitzar-nos», de notar-ho, de saber-ho, d’aprehendre-ho”.
Minguet Batllori diu que J. M. Nunes té un concepte de la cultura que s’allunya de la idea de somoure i sotraguejar les masses: “Ell es dirigeix a cadascun dels espectadors i mobilitza des de la individualitat. I que això ho digui un cineasta és molt interessant. Aquesta idea que la cultura ha de tendir a canviar l’individu, d’un a un, no pas a les masses. Sovint les forces d’esquerra estan contaminades d’aquestes concepcions burgeses de la cultura nascudes de la industrialització. Aquesta idea de crear nous públics… La cultura ha de ser transgressora”.
Un aspecte gens anecdòtic de l’exposició és que hi ha una mena de fil conductor invisible sobre Nunes, que es basa en el testimoni que va deixar de Nunes el jove cineasta Isaki Lacuesta. Des d’aquesta perspectiva, també podem entendre que Nunes és vigent, que altres cineastes que li han vingut després se l’han fet seu.
Explica el comissari: “Una de les grans sorpreses que vaig tenir durant la creació de l’exposició. La primera va ser l’esperit de col·laboració de tothom a qui vaig demanar material. I un d’aquests va ser l’Isaki Lacuesta. El seu és un treball molt revelador: l’any 1996, l’Isaki va fer un treball de final de llicenciatura sobre Nunes, que va titular ‘Nunes, maldito Nunes‘. Diu que el van suspendre [riu]. El fet és que em va facilitar tot el material descartat i va resultar fantàstic i l’hem incorporat en les deu pantalles de l’exposició. Alhora, aquest material és una metàfora del que Nunes representa. Ell i el moviment de l’Escola de Barcelona davant d’un cinema comercial van fer un cinema més personal i arriscat. L’Escola de Barcelona i Nunes en particular han deixat petja en molts cineastes que els han vingut al darrere: treballs com el de Manel Cussó, ‘L’última frontera’, sobre Walter Benjamin, tenen la petjada de Nunes; Marc Recha no sé si el va conèixer, però és d’aquesta corda. També Albert Serra i, ja ho hem dit, Isaki Lacuesta. Són cineastes més joves que fan un cinema singular, personal, d’àmbit més reduït de públic. I el treball de l’Isaki en l’exposició és una manera de mostrar que Nunes és viu. És viu!”.
Fins al 13 d'octubre del 2016.
Joan M. Minguet Batllori explica: “Fa anys vaig escriure el llibre ‘Nunes. El cineasta intrèpid’ (Filmoteca de Catalunya / Pòrtic, 2006). Era una recerca d’ordre historiogràfic. Amb aquest llibre, la feina d’analista sobre Nunes ja l’havia feta. Quan vaig plantejar l’exposició, la idea era recuperar-lo i sobretot fer avinent que Nunes encara és aquí, que els seus diagnòstics polítics són avui plenament vigents. L’any 1983 ja deia que aquest país només tenia una gran possibilitat de recuperació, a través de la indignació. I això ho deia trenta anys abans del moviment del 15M. Nunes deia que Espanya és una democràcia malalta després de quaranta anys de dictadura. I què es va posar en evidència les darreres eleccions espanyoles del 26J, sinó que el franquisme encara està instal·lat a l’Estat espanyol? Qui entri a veure l’exposició i no sàpiga que Nunes és mort i pensi que encara és un artista viu, pensarà que les deu pantalles sobre les quals està estructurada la mostra, són deu peces noves. Nunes és molt actual i l’exposició el posa en el debat artístic, de pensament, cinematogràfic d’avui”. Continua: “Nunes feia un cine que no copiava els models exteriors ni buscava l’espectacle ni queia en la banalització. El cinema de Nunes és disruptiu, experimental, trencador, on l’argument és secundari. Utilitza el cinema com si fes un poema o una pintura. Per això el cinema de Nunes demana d’un espectador intel·ligent, que sàpiga que el que veurà a la pantalla serà ple d’incomoditats. Això a l’art contemporani se li demana constantment”.
Sembla que hi ha una tendència a recuperar artistes amb un esperit crític i rupturista, que van quedar bandejats durant la Transició espanyola. Precisament, al novembre el MACBA ha anunciat una exposició que té com a títol provisional ‘Els vuitanta: el que l’eufòria va ocultar’. I es dedicarà a analitzar el període entre el 1977 i el 1992, amb la voluntat de recuperar col·lectius i artistes que des de l’art van mantenir la crítica i la resistència subversiva, malgrat ser silenciats i menystinguts per les noves formes d’institucionalització nascudes amb la Segona Restauració Borbònica i l’hegemonia progressiva del neoliberalisme econòmic. En aquest sentit, Minguet Batllori adverteix: “Només hi ha un perill en aquesta voluntat: portar aquests artistes al museu i que la institució els acabi traient la càrrega subversiva i els neutralitzi. Això no passa amb l’exposició de Nunes, perquè jo vull que Nunes continuï molestant. Ell ja ho deia, que només des de l’anarquisme podem canviar la societat. Ara, els anys setanta i vuitanta són fonamentals. Nunes tocava els pebrots a molta gent, tant de la dreta com de l’esquerra”. Efectivament, posar en vigència el discurs de Nunes és també mostrar als partits d’esquerra i extrema esquerra que la cultura és necessària, imprescindible, i que s’ha de mirar sense prejudicis. Sovint formacions com Barcelona en Comú tenen una mirada molt curta sobre la importància de la cultura. Per exemple Nunes deia: “Davant d’una obra d’art, nosaltres hem de ser possibilitat d’obra d’art, de «sensorialitzar-nos», de notar-ho, de saber-ho, d’aprehendre-ho”.
 |
| El cineasta José M. Nunes |
Un aspecte gens anecdòtic de l’exposició és que hi ha una mena de fil conductor invisible sobre Nunes, que es basa en el testimoni que va deixar de Nunes el jove cineasta Isaki Lacuesta. Des d’aquesta perspectiva, també podem entendre que Nunes és vigent, que altres cineastes que li han vingut després se l’han fet seu.
Explica el comissari: “Una de les grans sorpreses que vaig tenir durant la creació de l’exposició. La primera va ser l’esperit de col·laboració de tothom a qui vaig demanar material. I un d’aquests va ser l’Isaki Lacuesta. El seu és un treball molt revelador: l’any 1996, l’Isaki va fer un treball de final de llicenciatura sobre Nunes, que va titular ‘Nunes, maldito Nunes‘. Diu que el van suspendre [riu]. El fet és que em va facilitar tot el material descartat i va resultar fantàstic i l’hem incorporat en les deu pantalles de l’exposició. Alhora, aquest material és una metàfora del que Nunes representa. Ell i el moviment de l’Escola de Barcelona davant d’un cinema comercial van fer un cinema més personal i arriscat. L’Escola de Barcelona i Nunes en particular han deixat petja en molts cineastes que els han vingut al darrere: treballs com el de Manel Cussó, ‘L’última frontera’, sobre Walter Benjamin, tenen la petjada de Nunes; Marc Recha no sé si el va conèixer, però és d’aquesta corda. També Albert Serra i, ja ho hem dit, Isaki Lacuesta. Són cineastes més joves que fan un cinema singular, personal, d’àmbit més reduït de públic. I el treball de l’Isaki en l’exposició és una manera de mostrar que Nunes és viu. És viu!”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada