dimecres, 9 d’abril de 2014

De cara al 14 d'abril


Enguany tindràn un valor especial el dia de la República catalana, perquè es comença a veure a prop, més que mai. Potser el gran dia serà el 14 d'abril de 2015.
 





[09/04/14] José M. Murià Rouret. 
Membre de l'Acadèmia Mexicana de la Història 

Pels exiliats catalans a Mèxic hi havia diverses dates cíviques que eren imprescindibles de commemorar. Deixem a part Nadal, Tots Sants, Sant Jordi, Sant Josep i el dia de la Mare de Déu de Montserrat, que se solien celebrar privadament, però que no per això deixaren de jugar un paper molt important en la preservació del sentiment catalanista, precisament perquè conservaven els detalls que donaven forma a cada una de les festes: l'escudella, els panellets, la crema catalana, etc. No hi feia res que aquella migració fos majoritàriament laica, ja que el simbolisme religiós quedava soterrat pel de la catalanitat. 
 Les commemoracions fora de la llar eren com a mínim tres: l'11 de setembre, el 15 d'octubre i el 14 d'abril. Sempre es buscava un lloc o altre per deixar un ram de flors, endegar un discurs que la mainada poc entenia i, per tant, sempre era per ella massa llarg, i procedir a un dinar de germanor. Normalment no es feia el mateix dia, a menys que caigués en cap de setmana. Les dues primeres dates les seguíem amb el respecte del cas. Fets a la celebració mexicana de la independència, enteníem perfectament el valor de la diada. La mort del president Companys, assassinat pels franquistes, també era un impacte. Però al 14 d'abril, aniversari de la proclamació d'una República que va durar tres dies, fins que Lluís Nicolau d'Olwer i dos senyorassos més de Madrid pressionaren Macià per tal que reculés, ens costava de trobar-li la raó de ser recordat.
 Un dia, encarat amb la gent gran –més jove del que jo sóc ara– vaig exposar els meus dubtes. “Va servir d'alguna cosa?”, vaig preguntar. Les explicacions foren un embolic i no em feren el pes, fins que el meu pare, que havia callat amb posat de dir “ja us ho fareu”, va intervenir dient: “La veritat és que no va servir de res, però algun dia serà útil si ajuda que en construïm una de debò.” A partir d'aleshores em vaig fins i tot convertir en un dels organitzadors. Quan esdevingué la diguem-ne democràcia espanyola ja gairebé ningú es va recordar de la pobra República Catalana. Finalment jo també ho vaig deixar córrer, però, això sí, mai em passava per alt: servia per comunicar-me amb quatre o cinc igualment tossuts...
 Un dia el 14 d'abril em va agafar a Barcelona i se'm va eixamplar el cor en reunir-me amb un grup no tan reduït que, per cert, cada vegada s'ha anat fent més gran... Enguany tindrà un valor especial el dia de la República per la raó que es comença a veure a prop: més que mai. Potser el gran dia serà el 14 d'abril de 2015...
 Jo no podré pas ser a Catalunya, malgrat que ja m'agradaria. Però tindré un consol: aniré una estona al cementiri a recordar al meu pare el que em va dir ja fa molts anys. Em passarà el mateix d'altres vegades recents. No em podré aguantar la ràbia que tants homes com ell, d'aquí i d'allà, que van mantenir el caliu de l'esperança de veure la República Catalana feta una realitat –i estaven ben disposats a jugar-s'hi fins i tot la vida– no puguin gaudir del que està passant. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada