La Maternitat d’Elna en la retirada de 1939

Entre les persones fortes encara en aquella onada de misèria hi havia una noia suïssa de 26 anys, Elisabeth Eidenbenz 

TRAMUNTANA VERMELLA MAIL 21/03/2013 

Elna (Rosselló).- 

Mai ningú no sabrà exactament quantes persones varen passar pel Portús, camí de l'exili, a principis de febrer de 1939, amb motiu de la retirada. El treball dels cronistes ha anat perfilant en mig milió aquell nombre de persones que fugien. En arribar a l'altra banda de la frontera del Pirineu oriental podien començar diversos inferns: l'estigma dels derrotats, la supervivència bàsica, el trencament familiar i l'internament en un camp de concentració.  

Massivament es varen omplir els camps d'Argelers, Ribesaltes, Gurs, Sant Cebrià, noms que simbolitzen greus maltractes humans per part de l’Estat capitalista francès en la forma de donar acolliment a la massa fugitiva.

La diversitat humana era evident per edats, estats de salut, historials personals i demés. Un col·lectiu era especialment sensible, el grup de les dones gestants, condemnades a un infantament en condicions adverses i denigrants.

Entre les persones fortes encara en aquella onada de misèria hi havia una noia suïssa de 26 anys, Elisabeth Eidenbenz. Ella era mestra i havia vingut a treballar en serveis humanitaris a Burjassot. Amb la retirada va seguir el mateix camí de la massa exiliada, com una continuació del seu voluntariat humanista, sense pensar encara en el retorn a la República helvètica. Elisabeth Eidenbenz es va fer càrrec de la situació inhumana de les dones que havien de tenir una criatura entre filferros d'un camp de concentració i es va posar a la feina urgentment: va organitzar un lloc d'assistència on poder atendre els parts amb higiene i dignitat. Apartat dels camps de concentració, aquell servei humanitari va quedar instal·lat en una casa gran al municipi d'Elna, un edifici que aleshores se’n deia una torre palauet.

La Creu Roja de Suïssa va col·laborar amb tota la solvència en el manteniment d'aquella casa maternal que, ja per sempre, es dirà la Maternitat d'Elna. 

Amb coratge i enteniment al mateix temps Elisabeth Eidenbenz i els seus col·laboradors varen saber sostenir aquella iniciativa altament humanitària, que semblava desbordada davant una sobreocupació de l'espai disponible a la Maternitat. A cada naixement atès sorgien noves necessitats, més llista d'espera. Tot s'organitzava en funció de les urgències quotidianes, les mares que esperaven entrar per poder donar a llum. Els dies del seu futur es podien entristir perquè després de cada naixement, mares i nadons havien de tornar al seu camp de concentració.

L'any 1940 la Maternitat d'Elna va rebre una altra onada de dones gestants, perquè les exiliades i fugitives de la Segona Guerra Mundial també arribaven a la Catalunya Nord. L'any 1944 les autoritats alemanyes d’ocupació, dominants encara, varen fer clausurar la Maternitat d'Elna. Durant els seus cinc anys d'existència allí hi varen néixer 597 infants.

Hi ha un document cinematogràfic realitzat l’any 2002 per Frederic Goldbronn, que és la crònica d'un encontre veritablement històric d'Elisabeth Eidenbenz amb aquelles mares i els seus fills que seixanta anys abans havien rebut la seva estimació més pura. La pel·lícula traspua emoció en els seus continus primers plans, tot un documental d'excel·lent memòria.

L'any 2002, Elisabeth Eidenbenz tenia 89 anys i va estar a Elna, on li varen lliurar la medalla dels Justos entre les Nacions.

Finalment, aquest març de 2013 ha quedat inaugurat el Museu de la Maternitat d'Elna. De nom, museu. Però sota una aparença d'imatge aturada cal veure-hi i sentir-hi el més profund de la seva identitat, signe i monument alhora d'un preuat valor de càlida humanitat.